Abordar projectes fràgils amb la il·lusió per bandera s’acostuma a descriure com a fer castells de sorra. També pot ser una forma d’art efímer com el del Pessebre de Sorra de Vila-seca que es construeix a la platja de la Pineda per Nadal i que enguany arribarà a la 27a edició.
La fragilitat, la il·lusió i la fugacitat s’acostumen a veure com a senyals de feblesa davant valors occidentals dominants com la solidesa, la realitat o l’eternitat. Acostuma a ser el refugi dels qui per interessos o per covardia no volen assumir riscos innecessaris més enllà de fer la viu-viu dins del seu espai de comfort. És una actitud respectable, però inútil si desitgem una vida plena i justa.
Volem la seguretat i la protecció dels castells de pedra i rebutgem l’emoció de la brevetat dels de sorra. Els Xiquets de Reus van demostrar dissabte passat que hi ha una tercera via. Entre els de pedra i els de sorra, emergeixen els de carn i ossos. L’assoliment del 3 de 9 amb folre a la Diada de Misericòrdia és meritori i ho dic amb molt de respecte. Però el que em sembla un èxit de l’alçada del campanar de la Prioral és que els de la camisa avellana compleixen enguany 45 anys d’aposta pels castells, la cultura popular, la ciutat i jo hi afegeixo l’exemple d’integració.
És en aquest moment de polarització política i d’utilització demagògica de la immigració quan necessitem referents com els dels Xiquets de Reus que practiquen el diàleg i la connexió amb la realitat social de la ciutat. La seva manera de ser i de fer guanyen sentit i potència aquests dies previs de celebració de les Festes de Misericòrdia que aquesta setmana arribaran a la culminació. Una tradició que transcendeix el seu origen religiós per convidar a les reusenques, als reusencs i als visitants a gaudir de la cultura i la convivència.
La misericòrdia es defineix com la virtut de les persones de compadir-se dels patiments, les necessitats o els errors dels altres. És un terme que podria tenir més sentit en boca d’un creient en el seu deu, però perfectament vàlid per als qui posem als homes i a les dones en primer lloc.
Els Xiquets de Reus demostren que per fer castells només cal estimar-los, entrenar i treballar en equip. No importen llengües, colors ni devocions particulars. Fa 45 anys que fan camí i la seva aportació m’ha semblat especialment balsàmica i esperançadora quan a una part de la ciutat i al saló de plens es discuteix sobre la mobilitat i la idoneïtat d’instal·lar una pilona al principi del carrer Doctors Robert a tocar de la plaça Catalunya per regular el trànsit de vehicles.
Un foc atiat per les dues principals entitats comercials que consideren que aquestes mesures estan matant al sector. De fet, els cartells en forma d’esquela que van penjar per diversos carrers el donaven per mort. És una arriscada forma de cridar l’atenció per convèncer o forçar al govern municipal a atendre les seves peticions circulatòries i fiscals.
Que el comerç local és una peça fonamental del teixit socioeconòmic de Reus és una veritat inqüestionable. Que les noves formes foranes de venda i distribució de productes i serveis han alterat el tauler pel qual ens movem els consumidors és una evidència palmària. I abordar la solució als desajustos que ha provocat aquest canvi de paradigma comercial és una qüestió de ciutat. Això no ho hauria de discutir ningú, però els primers a liderar la reacció haurien de ser els propis afectats.
La Unió de Botiguers ha complert enguany 50 anys d’història i el que en el seu moment podria semblar un castell de sorra es va acabar convertint en un castell de pedra picada construït per gent de carn i ossos. Més endavant van néixer altres associacions com el Tomb que ha conviscut amb la Unió de Botiguers amb naturals estires i arronses per la diversitat de visions dels problemes i de les solucions. Ara les dues entitats han signat la singular esquela de defunció del sector. Tant de bo sigui un indici sòlid de front comú per treballar per la sostenibilitat i per reclamar el compromís de la ciutat amb l’Ajuntament al capdavant.
El reconeixement d’un problema acostuma a ser el primer pas cap a la resolució. I això pot ser més factible amb una única pinya, el treball en equip, les instruccions clares, el coneixement i el reconeixement de les potencialitats reals i l’entrenament. I si no que ho preguntin als Xiquets de Reus. Fer castells de carn i ossos exigeix aprendre a construir, però també a desmuntar quan cal.