En l’episodi ‘Tinc Pànic’ de la mítica sèrie Plats Bruts hi ha un moment en què el David, interpretant el paper de Fèlix Boronat (enginyer en cap de la Central Nuclear d’Ascó) diu pels micros de Ràdio Bofarull una frase que trobo sublim «El nostre país, la nostra nació, aquest tros de terra que tant estimem, aquest petit diamant de la Mediterrània occidental que anomenem Catalunya, en definitiva casa nostra, quedarà despoblada en poques hores… Tants anys d’història i cultura, tanta sang vessada en el seu nom durant mil·lennis, quedaran esborrats per sempre més…».
Aquesta visió tant tràgica i apocalíptica com caricaturesca de la nostra supervivència no s’allunya tant de la nostra quotidianitat. Encara que no parlaré de cap accident nuclear que esborri Catalunya, com ho feia el Sr. Boronat, sinó de geopolítica, veiem com aquesta ja no és només una disciplina acadèmica sinó una mena de soroll de fons permanent. Des de Reus, observo el panorama més proper amb aquella combinació de serenor i incredulitat que et queda quan ja has entès que, en política internacional, mai plou a gust de tothom. Sovint, la calma aparent només és el vel que cobreix allò que no volem veure. Els fets s’encadenen amb una fúria constant, com si el destí s’obstinés a recordar-nos que el fons de la qüestió continua intacte i pendent de resoldre.
Avui dia, conceptes clàssics com la interdependència o la seguretat nacional han quedat gairebé obsolets davant d’una realitat molt més complexa i punyent. Sense demanar-nos permís, el món actual ens ha llançat de ple a un escenari marcat per una crisi global, on l’emergència climàtica, les tensions bèl·liques i la inestabilitat social i política s’alimenten mútuament en una reacció en cadena permanent. Ja no parlem de diplomàcia de despatxos, sinó d’un dia a dia en què fenòmens com la guerra híbrida, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta i les campanyes de desinformació massiva dicten l’agenda i filtren les nostres pantalles, desfigurant la frontera entre la pau i el conflicte.
Aquesta nova quotidianitat ens obliga a familiaritzar-nos a la força amb la lluita pel sobiranisme tecnològic i el control de la intel·ligència artificial, uns actius estratègics que avui defineixen qui té el poder real. Els estats ja no busquen només cooperar, sinó assolir una autonomia estratègica que els blindi de dependències perilloses en cadenes de subministrament clau, com l’energia. Al cap i a la fi, la vella governança multinivell ha derivat en un tauler fragmentat i impredictible, un curs intensiu de geopolítica real on cadascun d’aquests grans conceptes acaba impactant directament en la nostra economia, la nostra seguretat i la nostra llibertat.
A més, tenim la gestió de la immigració que és un altre mirall incòmode. Les fronteres espanyoles, límit sud de la UE, són escenari de xarxes de tràfic de persones, pasteres que arriben a les Canàries i Andalusia, i tensions entre les directrius europees i la capacitat d’acollida autonòmica, certament són un drama. És un camp de batalla simbòlic entre sobirania estatal, expectatives europees i dignitat humana. I aquí és on Catalunya juga un paper que sovint s’oblida i és que, la necessitat de tenir competències pròpies en immigració no és un caprici, sinó una qüestió de gestió eficient, cohesió social i planificació realista.
Ja fa molts anys que sentim dir que allò de «no hi cap tothom en un país com Catalunya», però això no vol dir, ni de bon tros, que la resposta hagi de ser excloent o deshumanitzada. Vol dir, simplement, que cal gestionar bé els fluxos, garantir drets i obligacions, assegurar recursos i evitar que la improvisació acabi convertint la convivència en un camp de mines. És la diferència entre una política migratòria basada en la por i una basada en la responsabilitat. I, sobretot, vol dir que si Catalunya ha de poder fer front als reptes migratoris globals, necessita eines pròpies per fer-ho, no només bones intencions.
I si hi ha un lloc proper on tots aquests reptes convergeixen amb una intensitat dramàtica, és Ceuta, el nus geopolític que explica la fragilitat del sistema. La ciutat autònoma és la frontera terrestre de la UE a l’Àfrica, un espai on la geopolítica es manifesta sense filtres. L’entrada massiva de migrants d’aquests dies per terra o nadant, el desplegament de l’Exèrcit, els centres de menors saturats, les ocupacions i els saquejos a comerços de la ciutat… tot plegat configura una crisi de sobirania operativa alarmant. I el que veiem és que Rabat utilitza el control migratori com a eina de pressió bilateral, condicionant carpetes tan sensibles com el Sàhara Occidental. Qui no plora, no mama, i el Marroc ho sap perfectament.
Aquestes tensions arriben fins a Brussel·les, on alguns socis europeus exigeixen més control fronterer i fins i tot amenacen de suspendre l’espai Schengen. La integració europea és cooperació… fins que deixa de ser-ho. I aquí és on Catalunya, que sovint rep l’impacte d’aquestes crisis de manera indirecta, però persistent i perllongada en el temps, necessita poder anticipar, planificar i actuar amb criteri propi.
Tot plegat ens deixa en un país que balla sobre plaques tectòniques geopolítiques que no deixen de moure’s. La seguretat mediterrània, la immigració i la dependència energètica formen un conjunt de reptes que no admeten solucions simples. La ciència política ens ho recorda: en un món globalitzat i interdependent, la sobirania és sempre relativa, la seguretat sempre compartida i la governança sempre negociada. Davant d’aquesta realitat, la prioritat és blindar el seny i prendre decisions clares per no perdre el nord. Al capdavall, en el tauler polític i en la vida mateixa, el progrés no depèn de l’atzar, sinó de la capacitat de plantar cara a les dificultats. Salut i ombra.
Jaume Piñol de la Mata és estudiant del grau en Ciències polítiques i de l’administració.