Coia Valls (Reus, 1960) serà l’encarregada de donar el tret de sortida a la Festa Major de Sant Pere 2026 com a pregonera de la ciutat que forma part de les seves arrels personals i literàries. L’autora de novel·les com ‘La princesa de jade’, ‘El mercader’, ‘Els camins de la llum’ o la recent ‘El somni de Gaudí’ afronta aquest repte amb emoció, responsabilitat i la voluntat de convertir el pregó en un recorregut pels records que han marcat la seva vida. Valls parla de Reus, de la Festa Major, de la memòria, de la seva trajectòria literària i de la fascinació per Antoni Gaudí en l’any dedicat a l’il·lustre arquitecte.
Què va sentir quan va rebre la proposta de ser la pregonera de la Festa Major de Sant Pere?
Vaig sentir una gran emoció, però també un profund sentit de la responsabilitat. Una ciutat et pot donar moltes alegries al llarg de la vida, però ser pregonera és diferent perquè, durant uns minuts, et converteixes en la seva veu. Va ser una alegria profunda. D’aquelles que t’acompanyen durant dies i que et fan pensar en totes les persones que t’han ajudat a arribar fins aquí.
Què representa per a vostè assumir aquest paper en una ciutat tan vinculada a la seva trajectòria personal i literària?
Representa un honor enorme. Encara que més endavant la vida em portés a Tarragona, moltes de les meves arrels continuen aquí. Segueixen als carrers de la infantesa, en la cultura que vaig descobrir de petita i en moltes de les històries que he acabat explicant al llarg dels anys. No sento que hi arribi sola. Tinc la sensació que m’acompanyen moltes persones que formen part de la meva història i també de la història de la ciutat.
Deu tenir un bon grapat de records…
Reus m’ha regalat moments molt especials. Un dels que més em va emocionar va ser quan em van nomenar escriptora de capçalera de la Biblioteca Xavier Amorós. I encara més pel que representa aquell edifici: un espai que els meus pares havien conegut com a escorxador i que avui és una biblioteca.
Aquesta transformació sempre m’ha semblat molt simbòlica. Les ciutats canvien, es transformen, però no perden la memòria del que han estat. Que una de les meves novel·les, ‘Els camins de la llum’, formi part del mural d’aquell edifici és una d’aquelles coses que encara avui em commouen. Potser perquè les ciutats no només s’habiten. També s’hereten.
Recorda alguna vivència especial de la Festa Major que l’hagi marcada especialment?
Recordo una ciutat viscuda al carrer. Les famílies baixaven cadires de casa per veure passar els actes, la gent es mudava amb els vestits de diumenge i els nens corríem d’un lloc a l’altre amb una paperina de garapinyades a la mà. Quan ets petit no analitzes res de tot això. Només ho vius. Amb els anys entens que aquells petits rituals eren una manera de construir comunitat.
Llavors, la Festa Major em semblava màgia. Amb els anys he descobert que la màgia eren les persones que la feien possible.
Quin és el seu moment preferit de la Festa Major?
M’agraden molt els instants previs als grans actes. Aquells moments en què la plaça es va omplint a poc a poc, la gent es retroba, busca un lloc per veure-ho bé i comparteix una mateixa expectativa. És ben bé com si la ciutat contingués la respiració abans d’un instant important.
I quin és el seu element festiu predilecte?
La Mulassa! De petita m’hi acostava amb una barreja molt particular de respecte i fascinació. Em semblava enorme. Misteriosa. Una mica intimidant i alhora entranyable.
Recordo quedar-me observant-la abans d’atrevir-me a acostar-m’hi. Crec que molts nens reusencs han experimentat aquesta mateixa sensació. Una mena de frontera entre la por i la il·lusió que fa que no puguis deixar de mirar. Amb els anys he entès que la Mulassa forma part d’aquell imaginari que ens acompanya tota la vida.
No deu voler revelar-ne gaires detalls, però ja ha començat a escriure el pregó?
Sí, és clar! Hi estic treballant. Més que escriure un text, tinc la sensació d’estar fent un recorregut emocional. Tornant a carrers, llocs i records que formen part de la meva història.
La memòria tindrà, doncs, un paper important en el pregó?
Com a novel·lista he treballat sovint amb la memòria, amb les històries familiars i amb la manera com el passat continua vivint dins nostre. Ara, d’alguna manera, m’ha tocat fer aquest exercici amb la meva pròpia ciutat. Potser no acabem d’entendre el valor d’alguns moments mentre els vivim. És amb el temps que adquireixen un significat nou i es converteixen en una part important de qui som.
Quins records han tornat amb més força mentre el prepara?
He anat rescatant bocins de records. Abans que l’asfalt arribés a molts carrers, Reus sonava diferent. Sonaven els carros, les bicicletes o les passes sobre les llambordes. La meva germana i jo les convertíem en un joc. Saltàvem de pedra en pedra intentant no equivocar-nos, com si el carrer fos un tauler gegant inventat només per a nosaltres. També han tornat els gegants passant pels barris.
I aquelles tardes a la llibreria Domingo, quan anàvem a comprar les llibretes noves i el plàstic per folrar els llibres. Després, a casa, la mare ens ajudava a preparar-los amb aquella cura especial que tenen els inicis de curs.
Són records petits. Però sovint és amb aquests records petits que acabem construint una vida. La memòria s’assembla a un trencadís. Les peces hi són des de fa temps, però quan les tornes a mirar apareix una imatge nova. M’agradaria que el pregó parlés de la ciutat visible, però també de la que cadascú porta dins seu. La que es construeix amb records, afectes i petites històries que ens acompanyen tota la vida.
S’imagina encenent la Tronada?
La veritat és que encara em costa imaginar-m’ho. He viscut la Tronada des dels porxos de Casa Navàs, protegida pels meus pares, i més endavant barrejada entre la gent de la plaça, sempre esperant aquell instant amb emoció. Ara la viuré des de dins, participant en un dels moments més estimats i emblemàtics de la Festa Major.
Em fa molta il·lusió i també un gran respecte. Sé que és molt més que un espectacle pirotècnic. És una emoció col·lectiva, un ritual que anuncia que la festa ja és aquí i que forma part dels records de moltes generacions de reusencs. Sincerament, és un privilegi que encara estic assimilant.
La cultura i les tradicions locals continuen tenint força entre les noves generacions?
Crec que sí, però perquè continuïn tenint força cal que la gent les senti properes i les incorpori a la seva vida. Els meus pares es van conèixer al Centre de Lectura. El meu pare, de jove, havia fet teatre amateur al Bravium. Jo vaig créixer en una ciutat on la cultura formava part de la vida quotidiana.
Quins espais de Reus formen part de la seva memòria personal?
Recordo especialment les sortides familiars a la Boca de la Mina. Hi anàvem a passejar, a jugar, a menjar la mona. Recordo la bassa abans d’arribar-hi, els confits i aquella sensació que la ciutat s’anava quedant enrere mentre començava un paisatge diferent.
M’agrada pensar que els meus pares també havien fet aquell mateix camí quan eren petits i que després el vam fer nosaltres. Hi ha espais que acaben formant part de la memòria d’una ciutat.
Per això celebro especialment la recuperació d’aquest entorn. No és només una rehabilitació urbanística. És recuperar un espai estimat per molts reusencs. Al capdavall, les tradicions es mantenen vives quan continuen generant records nous.
Quins valors creu que simbolitza la Festa Major de Sant Pere avui?
Per a mi simbolitza la pertinença, la generositat i la continuïtat. Durant uns dies la ciutat es reconeix a si mateixa. Ens recorda que formem part d’una història que va començar abans que nosaltres i que continuarà després. Això em sembla especialment valuós en una època tan accelerada com la nostra.
De quina manera ha influït Reus en la seva obra literària?
Molt més del que pot semblar. Sempre que he tingut l’oportunitat, Reus ha trobat una escletxa per entrar a les meves novel·les. De vegades a través d’un espai, d’un personatge o d’un record.
Ja a ‘El mercader’, ambientada al segle XIV, els protagonistes són una parella jove de Reus que marxa a Barcelona a la recerca de fortuna. Tot i la distància, la ciutat continua present en els seus records i hi apareixen espais tan emblemàtics com la plaça del Mercadal. Més endavant, records d’infantesa com les catifes de Corpus del Raval de Sant Pere també han acabat trobant lloc en les meves pàgines d»El somni de Gaudí’. Les hores passades desfullant flors, classificant els pètals per colors i textures, formen part de la meva memòria emocional. Potser perquè abans d’escriure cap novel·la, la primera història que vaig aprendre va ser la de la meva ciutat.
Des de ‘La princesa de jade’ fins a ‘El somni de Gaudí’, ha construït una trajectòria literària molt consolidada. Quan mira enrere, què és el que més la sorprèn del camí recorregut?
El que més em sorprèn és que una necessitat tan antiga i tan íntima com l’escriptura acabés convertint-se en una part tan important de la meva vida pública. Quan vaig començar a escriure ‘La princesa de jade’ no podia imaginar que aquella primera novel·la acabaria obrint la porta a tantes històries i, sobretot, a tants lectors.
Amb els anys he entès que escriure és un acte solitari, però publicar és una aventura que et connecta amb moltes persones. El més valuós no són només els llibres que he escrit, sinó els vincles que han generat.
Ha novel·lat personatges, èpoques i mons molt diversos. Hi ha algun llibre que consideri especialment decisiu o que marqui un punt d’inflexió en la seva carrera?
Probablement ‘La princesa de jade’. No només perquè va ser la primera novel·la publicada, sinó perquè va marcar un abans i un després.
Jo havia escrit sempre. Escriure forma part de la meva manera d’entendre el món i d’habitar-lo. Però publicar és una altra cosa. Implica assumir la responsabilitat que algú et dediqui hores de la seva vida i confiï en la història que li expliques. Vaig escriure ‘La princesa de jade’ quan em vaig sentir preparada per fer aquest pas. El fet que rebés el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica em va donar confiança i també va facilitar l’obertura de moltes portes editorials que probablement haurien estat més difícils d’obrir.
Mirant enrere, crec que totes les novel·les que han vingut després neixen, d’una manera o altra, d’aquella primera aventura.
Les seves obres sovint combinen rigor històric i emoció humana. Com aconsegueix aquest equilibri?
La documentació és imprescindible, però no és suficient. Les dades ens expliquen què va passar. La literatura intenta entendre què van sentir les persones que ho van viure. Quan escric una novel·la històrica no busco només reconstruir una època. Intento acostar-me als seus dubtes, les seves pors, els seus somnis i les seves contradiccions.
Al capdavall, gran part de la feina d’un novel·lista consisteix a observar i intentar comprendre l’ànima humana. Les emocions canvien molt menys que les modes, les fronteres o les tecnologies. És aquí on la història es converteix en relat.
Enguany serà la pregonera de la Festa Major precisament en l’Any Gaudí i després de publicar ‘El somni de Gaudí’. Ho viu com una coincidència afortunada o gairebé com una mena de cercle que es tanca?
Ho visc com una coincidència molt afortunada. He passat anys convivint amb Gaudí a través de la documentació, de la novel·la i de les persones que han mantingut viu el seu llegat. Que aquest mateix any pugui ser pregonera de la meva ciutat té alguna cosa de cercle que continua. Com si dos camins que han avançat en paral·lel es trobessin per un instant.
Què la va fascinar més de la història de la Sagrada Família?
M’impressionava el fet que una obra iniciada al segle XIX continues viva avui i que centenars de persones, de generacions diferents, haguessin dedicat part de la seva vida a construir-la.
És evident que Gaudí hi ocupa un lloc central. Però a mesura que avançava la documentació vaig entendre que el temple explicava una història molt més àmplia: una història de perseverança, de transmissió i de confiança en el futur. M’interessava tant el geni que la va imaginar com les persones que han continuat aixecant el seu somni després de la seva mort.
Potser per això ‘El somni de Gaudí’ acaba sent també una novel·la sobre el temps, la memòria i la capacitat humana de treballar per una obra que ens transcendeix.
Quin ha estat el principal repte a l’hora d’escriure ‘El somni de Gaudí’?
Han estat dos reptes que anaven molt units. D’una banda, voldria explicar la Sagrada Família. És una obra d’una complexitat extraordinària. Cada façana, cada columna, cada forma geomètrica, cada material té un significat. Res no és casual. Hi conviuen l’art, l’arquitectura, la simbologia, la natura, la fe i una manera molt particular d’entendre el món.
També m’interessava mostrar com el temple ha anat incorporant els materials i els coneixements de cada època: la pedra, el ciment, l’acer, les noves tecnologies. És una obra que evoluciona sense perdre la seva essència. Però, al mateix temps, no volia que el lector veiés només un edifici. Volia acostar-lo a les persones que l’han imaginat, construït, defensat i continuat al llarg de més d’un segle. La documentació ens ajuda a entendre el temple. La novel·la intenta entendre les persones que li han dedicat la vida.
Potser el gran repte era aquest: convertir una obra monumental en una història humana sense perdre la profunditat i el simbolisme que la fan única.
En diverses ocasions ha destacat la humilitat de Gaudí i la seva capacitat de dedicar tota una vida a una obra que sabia que no veuria acabada. Què li diu aquesta manera d’entendre la vida i la creació en una societat acostumada a la immediatesa?
Potser el que més m’impressiona és la seva relació amb el temps. Vivim en una societat que sovint vol resultats immediats. Gaudí, en canvi, treballava per a un futur que sabia que no arribaria a veure.
Hi ha una generositat molt profunda en aquesta manera de crear. Entendre que una obra important no sempre és la que acabes tu, sinó la que deixes preparada perquè altres la continuïn. La Sagrada Família ens recorda que algunes de les coses més valuoses requereixen temps, confiança i la feina acumulada de moltes persones.
Si pogués mantenir una conversa amb Gaudí, què li preguntaria?
Crec que li preguntaria què entenia exactament per bellesa. No per la bellesa d’una façana o d’un edifici, sinó per aquella bellesa més profunda que ell semblava trobar en la natura, en les formes orgàniques i en l’harmonia de les coses.
M’intriga saber si la considerava una meta o una conseqüència. Si creia que la bellesa es construeix o si simplement es revela quan aprenem a mirar. Després d’anys documentant-me sobre la seva obra, tinc la sensació que Gaudí no buscava només fer edificis bells. Cercava comprendre les lleis que fan bell el món.
Després d’haver conviscut literàriament amb Gaudí durant mesos, s’ha imaginat mai com hauria viscut una Festa Major de Sant Pere?
Sí, sovint. A voltes ens imaginem Gaudí tancat al seu estudi o pendent exclusivament de les obres, però era una persona extraordinàriament observadora. Mirava el món amb una curiositat gairebé inesgotable. M’agrada pensar que hauria passejat pels carrers de Reus fixant-se en allò que sovint passa desapercebut: la llum sobre les façanes, els colors dels domassos als balcons, el moviment dels elements festius, la música, les olors i les converses de la gent.
Perquè la Festa Major és també una explosió de sensacions. I Gaudí tenia la capacitat de convertir allò que observava en una manera nova d’entendre la bellesa. Potser hauria gaudit tant de la festa com de les persones que la feien possible.
Creu que Antoni Gaudí hauria estat dels qui s’esperen a primera fila per veure la Tronada o dels qui l’observen des d’un racó buscant inspiració?
No me l’imagino a primera fila. Me l’imagino observant, escoltant i prenent nota mentalment de tot el que passava al seu voltant. Era una persona molt sensible als ritmes de la natura, als sons i als comportaments humans.
Segurament la Tronada l’hauria fascinat com a experiència col·lectiva, però també com a fenomen físic: el so, la vibració i la manera com ressona a la ciutat i al cos de les persones. Probablement hauria trobat inspiració en allò que molts altres només hauríem viscut com una emoció.
Si hagués de resumir en una frase, què signifiquen per a vostè Reus, Sant Pere i Gaudí, quina seria?
Reus és casa. Sant Pere, els records que m’han acompanyat tota la vida. I Gaudí, la prova que els somnis poden continuar creixent més enllà de nosaltres.