Des de fa dècades, per no dir segles, des dels poders centralistes de l’Estat —segons la història, segurament fins i tot des d’abans de ser-ho—, els catalans han estat vistos a part. Els intents de barrejar-los i de difuminar-los amb les altres cultures que poden existir al voltant del concepte general d’Espanya han estat continus. Sense acceptar-ho, en el fons sempre s’ha estat conscient que no som el mateix i que només per la força es pot mantenir aquesta etiqueta comuna.
Alhora, de manera més o menys velada, s’ha atemptat contra qualsevol fet diferencial, que sovint s’ha considerat una competència incòmoda per a la idea d’unitat —entesa com a totalitària i excloent— que es defensa. En aquest sentit, el fet de parlar diferent sempre s’ha considerat una anomalia que cal combatre.
Aquest atac, sovint rabiós i vehement, mai no ha deixat veure que, tot i que el territori català forma part del patrimoni nacional espanyol, té una cultura pròpia que es porta al moll de l’os i que està formada per tants elements identitaris que es pot afeblir o escanyar, però mai fer desaparèixer.
És com voler barrejar aigua i oli: es poden posar junts en el mateix recipient, però mai no quedaran integrats l’un amb l’altre. L’aigua sempre serà aigua i l’oli sempre serà oli, amb les seves qualitats, llegendes i característiques tan diferenciades com el color de cadascun dels dos elements.
I és que hi ha coses que són com són, i no voler reconèixer-ho, ni acceptar-ho, ni respectar-ho, o voler imposar-hi altres connotacions, només pot comportar frustració, desengany, confrontació i, fins i tot, arribar a aquesta ràbia irracional de la qual parlàvem abans, encara que es pretengui disfressar de «unidad».
O allargar-la fins a connectar-la amb el concepte de «patriotisme», on encara es fa més evident el potineig, ja que els sentiments patriòtics són personals, intransferibles i arrelats fins que cadascú decideix canviar-los.
I cadascú sent el que sent, no el que un altre —i menys encara per la força— li diu que ha de sentir.