Ara que deixem enrere la Setmana Santa, temps de reflexió i compromís, pot ser un bon moment per recuperar una idea sovint oblidada: la profunda afinitat entre el cristianisme i els valors de l’esquerra. Ser cristià i ser d’esquerres és compatible?
No només ho és, sinó que cristianisme i esquerra són una aliança natural en la defensa de la dignitat humana, la justícia social i la lluita contra qualsevol forma d’opressió. De fet, hi ha una arrel molt profunda, tant de pensament com d’acció social cristiana, que enllaça directament amb els valors de l’esquerra.
L’Evangeli, per exemple, és un text radicalment social. El missatge de Jesucrist promou la justícia, la solidaritat, l’alliberament. Posa al centre els pobres, els exclosos, els malalts i els marginats; i això connecta de ple amb valors intrínsecs de l’esquerra com la igualtat d’oportunitats, la redistribució de la riquesa i la protecció dels més vulnerables.
A més, tant el cristianisme com l’esquerra defensen el bé comú per damunt dels interessos individuals. L’altruisme cristià encaixa de ple amb una esquerra que defensa que l’Estat ha de garantir drets socials i serveis públics per a tothom perquè cap persona quedi enrere. Per no dir que tant la teologia moral social com les polítiques d’esquerra propugnen un humanisme basat en la dignitat de la persona, la solidaritat, l’equitat i la justícia social.
Per aquest motiu l’humanisme cristià, fermament arrelat a casa nostra, ha nodrit moviments d’esquerres per arreu: la Teologia de l’alliberament a l’Amèrica del Sud, la JOC (Joventut Obrera Cristiana) a Europa, i a Catalunya figures com Lluís Maria Xirinacs, Josep Dalmau o Pere Casaldàliga. Tots ells han defensat causes socials, laborals i nacionals des d’una inspiració evangèlica. La raó és que el cristianisme d’esquerres es manifesta a través de moviments socials, entitats d’acció comunitària i figures que actuen tant des de l’àmbit religiós o del laic, tot reflectint un compromís continuat amb els ideals de justícia social, pau i solidaritat que defensen tant els partits d’esquerres com la Doctrina Social de l’Església. Perquè la fe que no incomoda el poder és devoció buida, i l’esquerra que oblida les persones és ideologia sense ànima.
Així doncs, i en contra del que hom pretén fer creure, ser d’esquerres no vol dir ser anticristià. Ans al contrari: tot i que per a alguns l’esquerra va lligada a l’anticlericalisme, aquesta visió és simplista i per sort ja molt superada. Ser d’esquerres al segle XXI és voler transformar el món perquè sigui més just, més equitatiu i més humà. I justament això, molts cristians ho sentim com una missió espiritual. I no ens confonguem: els conflictes sorgits entre els aspectes progressistes com el feminisme, l’eutanàsia, l’avortament, els anticonceptius o els drets LGTBI+ no han xocat pas amb les arrels del cristianisme, sinó que ho han fet amb l’església. Però el debat entre el moviment cristià i la institució de l’església són farina d’altre sac.