Un cap de setmana més, a Reusdigital.cat ens hem proposat contribuir al gaudi del vostre temps lliure tot proposant-vos una sèrie de recomanacions culturals. Són pel·lícules (en aquesta ocasió, una trilogia), i les habituals perles musicals de Marià Arbonès i d'Estel Romeu.
Marc Busquets recomana la concepció de KieÅ›lowski sobre els valors de la república francesa
Sempre és oportú recuperar una de les més belles trilogies del cinema contemporani. El polonès Krzysztof KieÅ›lowski va deconstruir els valors de la república francesa (és a dir, els que conformen la cèlebre màxima llibertat, igualtat, fraternitat) per vincular-los, cadascun d'ells, als colors de la bandera gala.
Carregada de simbologia i plàstica, la proposta se sustenta a més en tres magnífiques intèrprets com Juliette Binoche (Azul), Julie Delpy (Blanco) i Irène Jacob (Rojo).
Igualment destacable és el tractament cromàtic d'una obra que cal considerar com un tot per acabar d'analitzar els seus no pocs detalls, des de la connexió entre uns i altres al final de Rojo fins a la lectura humanista i europeista del bloc.
Finalment, cal subratllar la bellesa de la música de Zbigniew Preisner. En temps de pel·lícules algoritme i fast food audiovisual, val la pena dedicar una tranquil·la tarda a la trilogia Tres colores és disponible a Filmin.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Ig9StI76Fg4[/youtube]
Estel Romeu recomana “Suerte, chica” de Shego
Després de publicar la seva primera cançó Adiós al 2020, un EP al 2021 i una desena de senzills durant aquests tres anys, ha arribat el primer àlbum de Shego. Un recull de vuit cançons noves, amb tres avançaments fets, que consolida la trajectòria del grup madrileny d’indie-rock.
Les que es van fer conegudes amb Vicente Amor, han seguit pel mateix camí cantant des de la ràbia, el rancor i l’orgull. Tot i durar només vint minuts, Suerte, chica passa d’un estil a un altre, amb cançons que es decanten més cap al rock, d’altres al postpunk i alguna altra que frega el pop.
Encenent l’àlbum amb siendo mala, comença l’atmosfera fosca i envoltant, que tot just després es relaxa amb sorry ojitos, una balada més suau que recorda a l’estil de Ginebras. Suerte, chica manté el nivell a continuació amb Qué voy a hacer, una col·laboració amb Natalia Lacunza, que segueix el ritme de balada i de desamor.
La següent peça, però, canvia el ritme de forma dràstica. I és que LUCKY puja la intensitat arribant més a l’indie-rock i el transmet a estoy cachonda, que malgrat començar pausada va in crescendo. Cal subratllar també la col·laboració amb Drummie a Steak tar tar que es passa a ritmes electrònics dignes de club nocturn. Un viatge de la mà de les Shego, que ballen entre l’indie, el pop i l’electrònica en un primer àlbum sublim.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wxR_YOY22b4[/youtube]
Marià Arbonès us convida a ballar amb “You Make Me Feel (Mighty Real)” de Sylvester
Aquest cap de setmana ens traslladem a finals dels anys setanta, a una pista de ball plena de llums i colors, per atendre una icona del món de la discoteca anomenat Sylvester i la seva cançó You Make Me Feel (Mighty Real). Segur que els qui teniu una edat i anàveu a ballar la reconeixereu fàcilment. Em diuen que en alguns espais d'oci nocturn encara és possible escoltar-la i que és molt ben rebuda.
You Make Me Feel (Mighty Real), publicada el 1978 a l'àlbum Step II, és una de les cançons més importants del fenomen de la música disco. Va ser un gran èxit en discoteques i emissores de ràdio, especialment popular als clubs gais de l'època. Sylvester la va crear juntament amb Patrick Cowley, músic i productor amic seu. Originalment havia de ser una cançó d'estil gòspel, però Cowley es va oferir a remesclar-la i hi va agregar sons de caixes de ritmes i sintetitzadors inspirats en la cançó I Feel Love, de Donna Summer i Giorgio Moroder. Dance (Disco Heat) és l'altre èxit de Step II.
Sylvester és el pseudònim de Sylvester James (Los Angeles, Estats Units, 1947-1988), encara que també va ser conegut com "La reina de la discoteca". Tenia una de les veus més colpidores de l'escena disco, ja que cantava en falset tot i tenir veu de baríton. Va ser la seva àvia, que era cantant de jazz, qui el va iniciar en la cançó en grups de gòspel a l'església, però va haver de deixar-ho per la seva condició d'homosexual.
El 1967 es va traslladar a San Francisco i va començar a actuar en una producció musical emulant els seus ídols, com ara Billie Holiday, abans de convertir-se en l'atracció principal de The Cockettes, una companyia teatral de hippies i drag-queens. El 1973 va abandonar el teatre i va crear el grup de rock The Hot Band. Ja en solitari, va publicar Sylvester (1977) i, un any després, Step II. Va aconseguir un petit paper en la pel·lícula The Rose, de Bette Midler, que el va convertir en un referent de la comunitat gai estatunidenca. El 1979, Stars, el disc en directe Living Proof i la cançó Do You Wanna Funk?, publicada tres anys després, continuarien mantenint-lo en la fama, però ben entrats els anys vuitanta, i coincidint amb la pèrdua de rellevància de la música disco, la seva popularitat va disminuir.
Malauradament, Sylvester va contraure la sida i va morir el 1988. Ell mateix va planejar el seu propi funeral, insistint que el vestissin amb un quimono vermell i que el col·loquessin amb el taüt obert perquè el veiessin els seus seguidors.
Anem a ballar amb You Make Me Feel (Mighty Real)?
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gD6cPE2BHic[/youtube]