Va començar amb l’avantatge i potser també amb l’inconvenient de ser fill d’un mite de la nostra literatura, Manuel Vázquez Montalbán, però el temps, l’esforç i també les sotragades injustes de la vida l’han convertit en un escriptor sòlid i valuós que ha crescut llibre a llibre sense defallir i que es capaç de regalar-nos moments d’alta literatura.
Nom i cognoms:
Daniel Vázquez Sallés.
Data i lloc de naixement:
30 de juliol de 1966. Barcelona.
Com vas arribar al món editorial?
El coneixia per l’ofici del meu pare i després, amb la publicació del meu primer llibre.
Quin va ser el teu primer llibre?
‘Flors negres per Michael Roddick’.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Feia temps que rumiava escriure un llibre i quan va brollar la història, vaig començar a escriure’l amb la inseguretat del principiant.
Va ser complicat publicar-lo?
Publicar el llibre va ser relativament fàcil, encara que vaig haver d’esquivar certes hòsties que no puc explicar.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor?
El dia que l’Ernest Folch em va donar el llibre acabat de sortir de l’impremta d»El Príncipe y la Muerte’.
On t’agradaria arribar?
Soc profundament marxista. De Grouxo Marx. El meu lema marxista és aquell que diu; «Partint del no res, he assolit les cotes més altes de la misèria». La veritat és que, literàriament, no sé on m’agradaria arribar. Potser a poder defensar les coses que escric amb la seguretat que no estic venent merda.
Creus que podries definir el teu estil literari?
M’obsessiona el ritme, el to narratiu i l’estructura del llibre. El llenguatge sempre està al servei de la història i del gènere que tracto, encara que sempre se’m veu la meva tendència a tapar el meu escepticisme amb l’humor negre.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Mai espero que m’arribi la inspiració. Quan entro en l’obsessió de la història que estic escrivint, puc escriure moltes hores. I aquest entusiasme no sempre està a l’alçada de la qualitat del text que acabo d’escriure.
Tens alguna mania o costum especial a l’hora d’escriure?
Necessito soroll d’ambient per escriure. Contràriament al que es pot pensar, m’ajuda a concentrar-me i a entrar en un bucle creatiu. I, al dia següent, llegeixo en veu alta tot el que he escrit per poder detectar els errors. La lectura, evidentment, la faig sense sorolls ambientals.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Guanyar lectors interessats en el que escric, encara que sigui a un ritme d’un per setmana i publicar a França, país que forma part de la meva memòria sentimental.
Quants llibres has publicat?
Nou.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Stendhal i Camus.
I algun de contemporani?
Barnes, Amis i McEwan.
El millor avantatge de la teva feina?
La possibilitat de construir mons mitjançant la paraula i la possibilitat d’evadir-te, durant una estona, del món en el que t’inspires.
El pitjor inconvenient?
No saber si seràs capaç d’escriure res més i la pregunta del milió: interessarà a algú el que estic escrivint?
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
‘La pesta’ de Camus.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
No ho sé. Tots els llibres els he acabat gaudint. El que menys, sí que el tinc clar: ‘El intruso’.
Quin llibre estàs llegint?
‘Els anys d’Annie Ernaux’ i ‘Contra los foodies’ de Juan Manuel Bellver.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Si estic escrivint ficció, mai llegeixo llibres del gènere que estic desenvolupant.
Recomana un llibre?
Els dos últims: ‘El Príncipe y la Muerte’ i ‘Los felices ochenta’.
Quin llibre no escriuries mai?
Un llibre d’autoajuda. No serveixo per donar consells i no estic preparat perquè em facin cas.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
T’hauria de donar una resposta marxista.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Los felices ochenta’.
Què en destacaries?
La seva objectivitat profundament subjectiva i la llibertat que respira sorgida després del llibre que vaig escriure i publicar dedicat a la vida i la mort del meu fill.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
La mala vida que em va donar una agent de Madrid que vaig tenir-patir i el seu marit, un senyorito asturià, meitat poeta, meitat caradura. Varen fer una cagada amb la publicació d’un llibre meu després que jo els alertés, varen cercar un advocat per solucionar el seu error, i després varen cobrar-me la minuta de l’advocat traient-me els calers de l’avançament del llibre. L’avançament era de 1800 euros nets, i se’n varen quedar 500. Total, que amb el llibre vaig arribar a ser un orgullós centeurista.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Tinc tants projectes com dubtes, i el panorama no em convida a entusiasmar-me amb cap. Potser un dedicat a la vida d’un amic meu que és un orgullós sociòpata.