El món de la música amateur que recullo en aquests articles estiuencs mereix tot el respecte i estima. És un món artístic aliè a la dimensió del gran negoci musical, però, pel que descobreixo i comparteixo amb vosaltres, us asseguro que està enriquit de passió, sacrifici i talent. Tres grans valors.
Un nou exemple del que esmento és el protagonista d’aquest article, Octavi Juncosa, un enamorat de la música, que l’ha acompanyat gairebé tota la vida. Nascut a Cornudella de Montsant, quan tenia cinc anys va venir a viure a Reus amb la família.
Quedem en una terrassa per conèixer-nos. Parlem breument de Cornudella, un poble al qual estic lligat familiarment, i li pregunto pels seus inicis en el món de la música. Ràpidament me n’exposa els primers detalls: m’explica que de molt jove li van regalar una guitarra i que va aprendre a tocar-la en unes classes que li feia el senyor Ferrer, el conserge del col·legi La Salle de Reus, on estudiava aleshores. Ara bé, l’estil «clàssic» del mestre no satisfeia del tot el gust més «modern» de l’alumne.
En la conversa ja no cal una segona pregunta, perquè Juncosa té molt per explicar i va enllaçant les idees unes amb les altres. Al cap de poc temps, va muntar un quartet amb Josep Bové, un company del col·legi i dos amics més, i es van posar el nom de Los Barones Rojos. Era l’any 1968; per tant, aquest nom no té res a veure amb el conegut grup heavy madrileny sorgit dotze anys després. Los Barones Rojos feien versions i l’experiència va ser breu. Ben aviat van rebre una denúncia d’uns artistes locals que els acusaven d’intrusisme professional i van decidir plegar. Juncosa precisa que, en aquells temps, els músics havien de tenir un carnet professional del sindicat i que ells dos encara no el tenien.
Després, el nostre protagonista es va incorporar com a guitarrista en una formació anomenada Shels Group, en la qual va coincidir amb el radiofonista Pere Montpeó, que n’era el bateria. El grup va estar en actiu fins que Montpeó va començar a treballar a Ràdio Reus.
La seva dedicació musical no es va aturar: l’any 1970 va entrar com a baixista a Los Águilas, i d’aquesta formació en destaca més d’un trasbals ocorregut en concerts, que ara sonen curiosos i fins i tot divertits, però que aleshores van ser veritables maldecaps. És el cas, com explica Juncosa, d’un concert a Constantí, on van saber per sorpresa que després haurien de tocar amb ben poc marge de temps en un hotel de Calafell. Tot va ser sobrevingut i difícil de fer com demanava el representant.
Juncosa va fer un altre pas en la seva trajectòria musical entrant a formar part de Grup Nou, un quintet de l’Ametlla de Mar. Amb aquest grup va ampliar l’àrea geogràfica d’actuacions, perquè van arribar a tocar en poblacions de Castelló, i fins i tot van estar a punt de gravar un disc amb el segell Belter. Si no va arribar a succeir va ser perquè Juncosa i altres músics havien d’anar a la mili al cap de pocs mesos.
Un cop acabat el servei militar i de tornada a Reus, Juncosa va reprendre l’activitat musical. Va substituir un músic del grup Liders que havia mort en un accident i es va mantenir en aquesta banda durant força temps, primer com a baixista i després com a guitarrista.
A mitjans dels anys noranta, Juncosa va crear un duet amb el seu fill gran, Octavi. Un tocava el piano i l’altre, la guitarra. Va ser fins al 2016, poc abans de jubilar-se de la seva feina a les brigades municipals de Reus.
Tanmateix, Juncosa no ha plegat del tot de la seva gran afició. Actualment, continua tocant a casa seva i ocasionalment actua sol o amb companys davant del públic. Destaca una actuació a la sala Santa Llúcia de Reus, el gener passat, amb altres amics músics, o la de Falset que li va proposar l’amic Paco Batllevell. Tal com l’he vist d’apassionat per aquest món, segur que no seran les últimes.