Es diu sovint que les cançons en català sonen bé a l’oïda. Tanmateix, ves per on, quan arriba l’hora d’escollir què escoltar, molts joves opten pel reggaeton o per sons repetitius amb paraules inconnexes, sovint en un castellà que tomba d’esquena.
No es pot dir pas que no hi hagi oferta musical en català —i ben variada—, però res fet en la nostra llengua sembla despertar gaire interès en aquest segment. És curiós, per això, que Els Catarres primer, i més recentment, The Tyets amb el seu «Coti x Coti», hagin aconseguit una fita sorprenent: triomfar fins i tot a les discoteques. Atenció: amb lletra en català i base de sardana!
Quins astres es van alinear per provocar aquest trencament, encara que fos puntual, amb els esquemes habituals de les xarxes socials, l’àmbit natural dels joves? Costa de saber. I és molt probable que, si es volgués repetir la fórmula tal com és, el resultat fos un fracàs estrepitós. A diferència d’altres estils musicals que, tot i semblar sempre iguals, són els que continuen imposant-se.
Vivim un moment en què, paradoxalment, mai s’ha sabut tant sobre la situació del català i, alhora, mai s’ha parlat tan poc. La llengua no és percebuda com a útil, i encara menys com a imprescindible. Aquesta davallada en l’ús és especialment alarmant entre els joves, que —com a molt— associen el català a l’àmbit escolar i, sovint, només com a llengua de classe. Al pati, ja no ho és. I tampoc ho és al carrer, en l’oci ni en el consum digital, un àmbit que mereixeria una anàlisi a part.
Amb aquest panorama, no és fàcil fer arribar la música en català als joves. Però hauria de ser una línia d’actuació prioritària, especialment ara que les institucions semblen voler-se prendre seriosament la qüestió de la llengua.
En general, interessar i motivar el jovent cap a la llengua pròpia del territori on viuen és molt complicat. Hi intervenen massa condicionants, i cap d’ells juga a favor d’aquest objectiu. Les característiques pròpies del sector juvenil tampoc ho faciliten: massa proclius a deixar-se enlluernar per la immediatesa, pel camí fàcil, i a evitar compromisos o responsabilitats. Tot el que circula, i com circula, és molt més atractiu que fixar-se en una eina —el català— que no necessiten per viure el seu món.
Una feinada, doncs. Però si ha passat una vegada, cal trobar la tecla que falta per fer que un cas aïllat pugui acabar formant part de la normalitat. Encara que només fos per enriquiment personal d’aquells que no són autòctons. La raó és que els autòctons, dipositaris del bé cultural més preuat, s’han de conscienciar que no tenen la llengua per guardar-la en un calaix, sinó per fer-la servir. Perquè si no es fa, si no s’utilitza de manera habitual, a Catalunya, per defecte, saltarà el castellà.
És una contradicció evident que, mentre es reclama el reconeixement del català a fora, no siguem capaços d’implantar-lo amb normalitat com a llengua pròpia dins de casa nostra.