Quan Òscar i Noe (ONtravelling) van pujar el seu Toyota Land Cruiser al ferri cap al Marroc, no només iniciaven un viatge. Estaven deixant enrere la família, els amics i una vida professional consolidada per perseguir una idea que havia nascut vint anys abans, en un viatge de noces a Tanzània. “Ens deien que no podíem sortir al carrer perquè era molt perillós… però un dia ens vam escapar i vam descobrir que es podia anar per lliure”, recorden. Aquella sensació de llibertat va sembrar una llavor que trigaria gairebé tres dècades a germinar.
Una aventura sense ruta i sense por
La parella tenia clar que no volien “anar de vacances”, sinó viatjar. Sense ruta tancada, sense experiència acampant i sense coneixements de mecànica. “El cotxe és només un instrument per arribar a llocs on d’altra manera no seria possible”, expliquen. I l’acampada, que mai s’havien plantejat, va acabar convertint-se en una manera d’habitar l’Àfrica: muntanyes, rius, animals i nits sota un cel immens.
La decisió de marxar, però, va ser emocionalment complexa. “Ens feia una il·lusió brutal, però també la sensació d’abandonar-ho tot en el millor moment de la nostra vida”, confessen. Aquell pas, ple d’incertesa, va ser necessari per descobrir-se com a parella: “Fins que no vam anar a l’Àfrica no en vam ser conscients”.
22 països, 80.000 quilòmetres i una frontera que ho va canviar tot
Durant els vint mesos de ruta, Òscar i Noe van aprendre que a l’Àfrica “tot té solució, i més”. Però hi ha moments que deixen una gran petjada. El més dur, expliquen, va ser el pas de frontera amb Nigèria. Després de pagar pel visat més del que tocava, els funcionaris els van dir que la seva vacuna de la febre groga “no era vàlida”, tot i haver-se vacunat dues vegades. “Va ser de les poques vegades que he vist la Noe derrotada”, diu Òscar.
Després d’hores de discussió, els van deixar passar… però els exigien 300 dòlars per travessar el cotxe, un pagament que era gratuït. La tensió va acabar amb un gir inesperat: “Una funcionària va agafar la Noe i la va consolar com si fos una criatura”. Finalment, no van pagar res, però “ens van fer suar de valent”.
Avaries, pigmeus i un camió en plena nit
La mecànica va ser un altre camp de batalla. “A l’Àfrica, en quant travesses el Marroc, és un drama fins que no arribes a Namíbia”, expliquen. La pitjor avaria va ser al Camerun: una roda va sortir disparada a l’entrada d’un poble de població majoritàriament pigmea. Sense cobertura i sense cap mecànic a prop, van haver de recórrer una hora en moto per trobar senyal i demanar una peça a Yaoundé.
La peça va arribar miraculosament en tres dies, però la nit al mig del camí va ser intensa: “Un camioner begut ens va trencar un aletetí”. Tot i l’espant, aquella parada forçada els va permetre conèixer una ètnia castigada, que primer es mostrava desconfiada i després els va obrir les portes.
Seguretat, convivència i una Àfrica que no s’oblida
Una de les sorpreses més grans va ser la seguretat. “No vam tenir ni un sol problema i la gent sempre es va mostrar amable”, expliquen. La clau, diuen, és entendre les regles locals: “Si intentes canviar-les, ho passaràs molt malament”.
La convivència, una de les pors inicials, va funcionar millor del que esperaven. “Has de tenir alguna forma de tenir el teu espai. Nosaltres ens posàvem auriculars i, encara que estiguéssim enganxats, no teníem la impressió d’estar tot el dia junts”. Respecte, confiança i parlar clar: la fórmula que els va permetre superar moments durs i, sobretot, gaudir dels bons.
El més difícil? Les comoditats. “La falta de lavabo i dutxa és el que es troba més a faltar”, reconeixen ambdós.
Una nova etapa: Àsia Central
Després de l’Àfrica, el següent destí és l’Àsia Central. “Era un pas lògic pel tema d’incomoditats”, expliquen. Països com Kazakhstan, Uzbekistan, Kirguizistan o Tadjikistan els permetran continuar vivint “al dia, sense masses luxes”.
Els atrau especialment la Ruta de la Seda, però també la Península Aràbiga, Pakistan o l’Índia. “El que ens agrada és viatjar i conèixer cultures. No tenim expectatives, improvisem dia a dia”.
La geopolítica, però, condiciona clarament el trajecte: fronteres tancades, països inaccessibles, travesses cares o directament prohibides. “Tot això fa que hagis de pensar la ruta amb antelació o modificar-la sobre la marxa”.
Ara viatgen amb un nou 4×4 amb cèl·lula camper, preparats per deserts implacables i passos de muntanya a més de 4.000 metres. I, malgrat tot, mantenen la mateixa filosofia: “No tenim por. Ens fa molta il·lusió descobrir coses i gent noves”.
ONtravelling: una aventura que continuarà més enllà
El projecte que va néixer com un diari de viatge és avui un espai on Òscar i Noe ordenen records “que podrem veure quan siguem vellets”.