Des de Barcelona, Julia Macher, originària de Freiburg, a l’Estat federat de Baden-Württemberg, reconeguda analista política i corresponsal independent de Das Parlament, un setmanari polític editat i publicat pel Bundestag (el Parlament Federal d’Alemanya), escriu en l’edició del passat 5 d’octubre un article en què exposa una valoració sobre el Tribunal Constitucional espanyol des d’una perspectiva alemanya, en el marc del 75è aniversari del Tribunal Constitucional Federal. L’escrit s’emmarca en una lectura comparada amb altres alts tribunals d’Europa que Das Parlament encapçala fent referència al «paper diferent en cada país». «A la Gran Bretanya», destaca, «el Parlament té, en principi, l’última paraula; el Tribunal Constitucional d’Espanya pot anul·lar lleis, i el Tribunal Constitucional d’Hongria busca el seu nou paper després del canvi de govern».
En el context polític actual del nostre país, amb nombrosos casos judicials sobre corrupció política, la convocatòria d’eleccions generals el pròxim 29 de novembre, els principals problemes que afecten la societat en general en matèria d’habitatge, l’encara inacabada operació de rescat de la ciutat de Ceuta després dels recents i dramàtics episodis migratoris, o l’amnistia a l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, Julia Macher es fa ressò de les acusacions de manca de neutralitat a què està exposat el Tribunal Constitucional d’Espanya, que «es considera fortament polititzat».
La lectura de les respostes que l’autora dona a les seves pròpies preguntes ens permet conèixer la sorpresa que, per a una observadora alemanya, provoca l’estat de les coses en relació amb l’alt Tribunal Constitucional espanyol.
«Una demanda individual per una suposada vulneració de drets fonamentals? Hi ha grans obstacles per plantejar-la davant del Tribunal Constitucional espanyol. Des de la reforma del 2007, el Tribunal Constitucional tramita, per norma general, únicament aquells casos que revesteixen una especial transcendència constitucional. Les demandes individuals poden ser desestimades sense entrar a valorar el fons de l’assumpte». Aquesta és, assenyala l’autora, «una de les raons per les quals l’opinió pública percep el Tribunal Constitucional espanyol principalment com una instància destinada a resoldre conflictes polítics. Se’l considera polititzat sobretot a causa del sistema d’elecció dels seus magistrats. Dels dotze magistrats, quatre són nomenats a proposta del Congrés, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Consell General del Poder Judicial, màxim òrgan d’autogovern de la judicatura, i dos a proposta del Govern». Com és lògic, diu Julia Macher, «en la pràctica això condueix a una lleugera preponderància dels magistrats proposats per la majoria política».
D’altra banda, l’autora cita a Jordi Nieva, expert en Dret Processal de la Universitat de Barcelona que diu: «Cap govern nomenarà magistrats en els quals no confiï. Naturalment, això alimenta les acusacions de manca de neutralitat». Com és sabut, aquestes crítiques es van fer especialment evidents durant el conflicte de Catalunya. El 2024, la coalició d’esquerres espanyola va aprovar una llei d’amnistia per als delictes relacionats amb el procés independentista català. No només pretenia pacificar el conflicte polític a Catalunya i al seu voltant, sinó que també formava part dels acords polítics que van garantir a Pedro Sánchez un nou mandat.
Cal recordar que el Partit Popular (reconegut a Alemanya com un partit conservador) va presentar una demanda contra aquesta llei. Tanmateix, el 2025 el Tribunal Constitucional va declarar que l’amnistia era, en allò essencial, conforme a la Constitució, protagonitzant així un canvi de paradigma: ja l’any 2017, durant els preparatius del referèndum d’independència de Catalunya, declarat inconstitucional, havia deixat clar en diverses sentències que ni tan sols les majories parlamentàries poden anul·lar les resolucions judicials. Segons els crítics, la llei d’amnistia fa precisament això. Julia Macher recorda que en el passat, amb una composició diferent, és a dir, amb una majoria conservadora entre els magistrats, el Tribunal Constitucional també va limitar o bloquejar reformes de governs socialdemòcrates anteriors del PSOE.
En el seu article, l’autora afegeix, a més, que tota la situació descrita genera un «conflicte permanent amb el Tribunal Suprem», ja que, mentre que el Tribunal Constitucional, com a màxim garant de la Constitució espanyola, opera al marge de la jurisdicció ordinària, el Tribunal Suprem constitueix la màxima instància judicial. Els seus magistrats, de perfil tradicionalment conservador, arriben sovint a conclusions diferents de les del Tribunal Constitucional. Com molt bé sabem, això també va passar amb la qüestió catalana: el Tribunal Suprem va descartar categòricament aplicar l’amnistia a l’expresident català Carles Puigdemont, en considerar que el delicte de malversació de fons públics que se li atribuïa no estava cobert per aquesta mesura.
Sobre aquest punt, ara ja sabem que el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en un sentit favorable al retorn de Puigdemont i el Tribunal Suprem s’ha vist obligat a callar, però això no posa fi al conflicte sobre interpretacions de la llei pels dos tribunals; més aviat al contrari, ja que encara queden molts expedients per resoldre i, davant del dubte, podria semblar que en última instància tot afavoreix sempre el govern. Això és allò que crida l’atenció als alemanys.
Ricardo Mor és diplomàtic.