En un discret racó del centre de Stuttgart, es pot veure una paret amb un mural enorme on es llegeix: ‘Qui dimonis va ser Hegel?’. La crida fa inevitable l’interès del vianant turista que ignora que aquell destacat filòsof idealista alemany va néixer el 1770 precisament en aquell edifici grafitejat que avui alberga la casa‑museu que custodia records, utensilis, llibres i altres mostres del recorregut vital d’aquell qui va comentar en alguna ocasió que «tots els grans fets i figures de la història universal es repeteixen». Encara que una mica més allunyat en el temps i en el lloc respecte a la capital de l’actual estat federat de Baden‑Württemberg, el també filòsof alemany (entre altres qualitats, com és sabut), Karl Marx, nascut el 5 de maig de 1818 a Trèveris, va dir que sí, que Hegel tenia raó, però que va oblidar afegir: «la primera vegada com a tragèdia, la segona com a farsa».
Ometem per ara si aquesta repetició de la història a la qual es referia Hegel és circular o idèntica, o si es tracta d’un avanç lineal i progressiu cap a un punt abstracte com podria ser la llibertat. El que desitgem proposar a l’amable lector és una reflexió sobre l’agror que Marx va atribuir als fets històrics ulteriors quan sembla que imiten o copien fets anteriors. Quan llegim ‘farsa’ interpretem el substantiu com a ‘engany’ o ‘fingiment’, certament. Marx devia estar de mal humor quan va matisar allò dit per Hegel, ja que estava redactant el XVIII Brumari de Lluís Bonaparte. Comprensible. No podríem afirmar que molts marxistes del segle XXI també estarien enutjats i qualificarien de farsa el Reial decret 681/2026, de 25 d’agost, aprovat en el Consell de Ministres, pel qual es declara la situació d’interès per a la seguretat nacional a la ciutat de Ceuta? No sembla que es repeteix en l’Aneix I d’aquesta disposició governamental el mite històric del cavall de Troia, però ara a Ceuta? Per cert, tot replicat al Reial decret 705/2026 de 26 d’agost.
Totes les capacitats i tots els recursos de l’Administració General de l’Estat i del sector públic institucional estatal destinats, metafòricament dibuixat, si es vol, a construir una mena d’artefacte, fet a Espanya, amb forma d’enorme cavall de fusta similar al que es menciona en la història de la guerra de Troia i que, segons el poeta Homero, va ser utilitzat pels aqueus com a estratègia per introduir‑se en la ciutat fortificada que governava el rei Príam. La paradoxa per a nosaltres, el 2026, es produeix, crec, en el mateix moment en què en l’equí literari de fusta, fabricat per la mateixa administració nacional, es dona la benvinguda a una massa forana d’homes que, com deia Ortega y Gasset, es ‘rebel·larà’. Els nostres governants s’arrisquen a ignorar l’advertiment orteguià, que al meu entendre no és obsolet en el cas comparat que ens ocupa, sobre com l»home‑massa’ (sense identificar, per il·legal, afegeixo) -qui gaudeix dels fruits de la civilització moderna sense valorar ni mantenir l’esforç que els va crear- amenaça de destruir l’ordre social i cultural (que, per la seva pròpia idiosincràsia, no entén, incloc).
Però la història, repetida o no, pot ser també font d’ironia, almenys pel que fa a la idea que es vol expressar en aquest escrit. Perquè del cavall de Troia imaginat a la plaça d’Àfrica de Ceuta no en descendrien precisament aqueus per destruir la ciutat després d’incomptables anys d’assetjament. I el pitjor de la ironia és que qui patiria la derrota serien els cavalles (1). Sí, efectivament, el gentilici col·loquial i afectuós referit als ceutins, i així ho certifica la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), es contraposa als ‘cavalls’, siguin troians o de simple exhibició. Sí, també cal matisar que cavalla (‘caballa’, en castellà), com a adjectiu col·loquial, utilitzat també com a substantiu i aplicat a persones, tal com detalla la RAE, igualment té la seva explicació històrica. Es tracta en realitat d’un malnom mariner, nascut al segle XIX, a causa de la gran quantitat d’aquest peix a la badia ceutina, i que des d’aleshores va passar de ser un sobrenom mariner a un símbol d’orgull i identitat per als ceutins, i que serà novament recordat el 2 de setembre quan se celebrarà el dia de l’autonomia de Ceuta en commemoració de la data en què Pedro de Meneses va ser nomenat primer governador de Ceuta pel rei Joan I de Portugal, uns dies després de la conquesta de Ceuta, que va tenir lloc el 21 d’agost de 1415.
És de lamentar que en ple segle XXI no siguin únicament les cavalles qui nedin al voltant de la platja del Tarajal, perquè això sí que representaria la llibertat abstracta a la qual es referia Hegel en el seu discurs sobre la història repetida.
(1) Manllevem del Diccionari normatiu valencià el nom del peix «cavalla», que en català es denomina ‘verat’ (Scomber scombrus).
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.