La meva relació amb la música inclou episodis que ben poc tenen a veure amb la imatge que dec oferir pel tipus de música que us recomano. Ja us vaig comentar el cas de la cançó «Mamy Blue»; avui us en confesso un altre, també una curiosa anècdota.
Segurament no recomanaré mai una cançó de José Luis Perales, però, curiosament, encara conservo amb afecte un senzill seu que vaig guanyar en un concurs de Ràdio Reus quan era molt jove. Els locutors —diria que entre ells hi havia l’enyorat Joan Ramon Mestres— preguntaven als oients on havia nascut el cantant. Jo hi vaig trucar i vaig donar la resposta correcta: «A Castejón, a prop de Conca». Ara no recordo per què ho sabia —no m’ha agradat mai el Perales—, però us asseguro que no ho vaig consultar a Google.
Aquell senzill de Perales va quedar com una petita relíquia sentimental d’una època de ràdios i concursos. Musicalment, però, els meus camins han anat per uns altres terrenys molt més estimulants. I és aquí on apareix João Bosco, un dels grans noms de la música popular brasilera. Us proposo escoltar-ne l’àlbum ‘Mano Que Zuera’, una obra que reafirma el seu talent inesgotable.
Publicat el 2017 després de vuit anys sense editar cap disc, aquest treball combina samba, jazz i música afrobrasilera amb una gran sofisticació harmònica. El disc desprèn un aire elegant i alhora experimental, amb arranjaments molt cuidats i una gran riquesa instrumental. La guitarra de Bosco continua sent el centre de tot: percussiva, sincopada i plena de matisos, gairebé com si fos bateria i orquestra al mateix temps.
Hi destaca la participació del seu fill, Francisco Bosco, que aporta una dimensió creativa tant en les lletres com en la concepció artística. També hi trobem col·laboracions rellevants, com la d’Arnaldo Antunes a «Ultra Leve» i la d’Aldir Blanc a «Duro na Queda», i aportacions de luxe, com la de Chico Buarque a la reinterpretació de «Sinhá» i la de Roque Ferreira a «Pé-de-Vento».
João Bosco, nascut el 1946 a Ponte Nova (Minas Gerais), es va formar com a enginyer, però aviat es va decantar per la música. La seva trajectòria es va consolidar amb la col·laboració amb Aldir Blanc, amb qui va signar algunes de les peces més importants de la música popular brasilera, marcades per la combinació de lirisme urbà, crítica social i gran sensibilitat musical.
Entre les seves obres més conegudes destaca «O Bêbado e a Equilibrista», convertida en símbol de resistència durant la dictadura militar del Brasil, especialment a través de la interpretació d’Elis Regina.
Bosco també és reconegut per una tècnica guitarrística innovadora, amb ritmes sincopats i influències del jazz i les tradicions afrobrasileres. Amb una carrera extensa i encara viva, la seva obra continua sent una referència essencial de la música del Brasil.
La peça del vídeo es titula com l’àlbum: «Mano Que Zuera».