Quin pot ser el projecte esportiu de ciutat que proposen des del Club Natació Reus Ploms? La seva junta, amb el seu president Isidre Guinjoan al capdavant, ha tornat a salvar l’entitat en l’últim minut i amb la venda de patrimoni. Aquest mecanisme l’han fet servir en el passat tant els Ploms com el Reus Deportiu, els dos grans clubs històrics de la ciutat.
El pas del temps, la transformació de la manera de viure i veure l’activitat esportiva i la progressiva substitució de la iniciativa pública sobre la privada en determinades activitats poden explicar en part les tensions viscudes per les dues grans marques reusenques per assegurar la seva supervivència. I cadascuna l’ha resolt a través de la liquidació de terrenys, però amb l’aposta per models i estratègies diferents. El Reus va optar fa temps per la proactivitat mitjançant la professionalització i la modernització de l’entitat, mentre que els Ploms tenia més dificultats per seguir aquest camí, potser bloquejada per la mirada reactiva davant les dificultats i per la mala sort en alguna de les operacions immobiliàries salvadores. Una impulsada per certs prohoms de la ciutat als quals no els va tremolar el pols a l’hora de reclamar el retorn dels diners que havien avançat en una operació fallida. La pela és la pela.
Ara que deixem enrere la Setmana Santa, encara amb el regust de la mona a la boca, tant de bo que els Ploms hagi acabat la seva particular agonia. Per preparar aquest article he tafanejat en l’hemeroteca i he trobat un cartell del 1973 que anunciava una de les espectaculars revetlles organitzades pels Ploms. El programa era de primera divisió festiva: Cecília, Camilo Sesto, Mocedades, Nicola de Bari i José Maria Íñigo de presentador. Vist amb perspectiva una oferta musical espatarrant que no desmereixia gens si l’haguessin ofert ciutats grans com Barcelona o Madrid. Eren altres temps. Eren altres moments socials, culturals i polítics.
Tornant a la pregunta inicial de quin pot ser el model esportiu de ciutat que expressa el president dels Ploms, la resposta ha de tenir diversos protagonistes. Els dos primers són els mateixos clubs, tots, grans, mitjans i petits, i l’Ajuntament com a primera administració local. I el tercer, els reusencs i les reusenques. Perquè no hi ha model esportiu de ciutat amb futur si no encaixa perfectament amb un determinat model de ciutat. Les entitats promotores de l’esport són només associacions d’amics carregats de romanticisme i bona voluntat o empreses amb legítim ànim de fer negoci? L’esport és un caprici o una eina de socialització i de promoció de vida saludable? Probablement, la resposta beu de tot una mica, però són qüestions que cal posar damunt la taula si quan parlem de model esportiu de ciutat apel·lem a la combinació de les quotes dels socis i de les aportacions públiques alimentades pels impostos de tothom. Dels que volen fer esport, dels que només s’ho miren o dels que no els interessa gens ni mica. Jo soc defensor que totes les estructures públiques i privades d’una ciutat tenen un paper institucional pel conjunt de la població. Són referents. Uns amb més passió i d’altres amb menys.
Quan les institucions, els referents, trontollen, les comunitats es fan petites i vulnerables. Guinjoan llença un repte i seria bo que tothom se sentís implicats. La presidenta del Reus Deportiu, Mònica Balsells, també ha manifestat en diverses ocasions que la funció pública dels grans clubs demana una major implicació de les administracions per consolidar la seva sostenibilitat. I no només les locals. La Generalitat també té molt a dir i a fer. Les entitats esportives, les culturals, les associatives són l’esquelet i la musculatura d’una ciutat i cal vetllar també per la seva salut. Ja sé que això és encetar un meló delicat perquè la cua d’iniciatives que demanen o poden demanar suport pot ser llarga, però no serveix de res anar a posant-se de perfil.
La selecció natural salvatge s’hauria d’anar substituint per la racionalitat i el compromís de dotar-nos d’allò que realment volem i podem mantenir. I no es tracta de substituir o limitar la iniciativa privada, sinó de donar-nos regles de joc clares per disposar d’un model de contracte transparent que no ens faci patir quan veiem que la llum d’alguna d’aquestes estructures de ciutat fa pampallugues. Avançar-nos evitaria decepcions i patiments. Si volem fer festes i homenatges a la planta noble de l’Ajuntament per celebrar els títols, assegurem el present i el futur d’un sector, l’esportiu, que genera salut, llocs de treball i marca de ciutat.