Quan m’apropava a la porta de la sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus, abans d’accedir a la porta d’entrada a fi de deambular per la nova exposició programada, en veure dues escultures que ocupaven el centre de l’espai, vaig pensar en Mario Merz (1925 – 2003), l’italià de l’anomenat arte povera que ens ha creat una imatge icònica basada en la forma elemental dels iglús. En els iglús de Mario Merz preval la forma als materials en què aquesta es construeix, siguin aquests de procedència industrial, com acer o vidre, o de textura treta de la natura, com ceràmica, pedres o fustes. L’altra característica d’aquest iglú la trobem en la relació equilibrada dins l’espai on són exposats (crec que va ser en Joan Rebull qui va dir que “per posar a una plaça una escultura que no tingui harmonia amb les dimensions del lloc val més plantar un arbre”). Bé, un altre artista que juga amb formes elementals fou l’arquitecte italià Aldo Rossi (1931 – 1997) amb els seus edificis elementals amb terrats de dues aigües… Les dues cabanes —escultures— que ens ocupen ofereixen una presència primitiva, feta amb branques de fusta entrellaçades, que malgrat emprar pocs recursos, i gràcies a la seva mesurada dimensió i alçada, humanitzen tot l’espai.
Que fins aquí arribi la meva pedanteria!, ja que, en entrar a la sala, va colpir-me una sensació inesperada en veure’m psicològicament situat al bell mig d’una clariana: dues de les parets eren cobertes per unes teles de grans dimensions que, a més de cobrir des de la cornisa del sostre de la sala fins al sòcol del terra, recollien les soques alteroses dels arbres, pintades a les teles en un perfecte trompe-l’œil. Els arbres són pintats en primer pla i esdevenen en una sensació que envolta l’espectador. Una feinada, per altra banda, donada la dimensió de la superfície pintada encara que treballessin en ella quatre artistes, coordinats. La textura, la dimensió i la caiguda de les teles oferien una inconscient semblança en els tapissos que cobrien els palaus nobles o burgesos del segle XVII, tapissos confegits a Flandes o Brussel·les.
Situat ja al bell mig d’una clariana, voltada de natura vegetal, només voldria dir dues coses més: la primera, que graciés que els artistes Teresa Felip, Angelita Keinzler, Esteve Lerga i Joan Rehues han deixat una de les parets en blanc no es produeix en l’espectador l’horror vacui, alhora que dona oxigen, profunditat i centra l’espai expositiu en favor de les dues escultures (segurament molt ben il·luminades tot aprofitant els focus que disposa la sala, i demostrant que res en aquesta exposició neix de la improvisació).
El segon pensament té a veure en l’aspecte de clariana esmentat que s’ofereix. Les clarianes donen a l’home un marc habitable dins el context advers de l’interior del bosc; però també generen un espai sagrat i espiritual. Mireu només l’interior de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, on les columnes i pilars semblen tiges que s’enlairen vers un firmament estelat; no cal doncs arribar-nos a les tribus amazòniques o africanes que realitzen les seves cerimònies iniciàtiques, sovint fornits de substàncies psicotròpiques, a les clarianes de les jungles on habiten; o ni ens cal pensar en els temples més primitius, com els cromlecs megalítics sense sostre o els mègarons de les illes greges amb el seu foc sacrificial que cremava obert al firmament estelat… Per cert, al ‘Llibre de cavalleria’ de Ramon Llull tenim un vell cavaller que es refugia a l’amable serenor d’una clariana d’un bosc, on el va a cercar un jove escuder que vol esdevenir també cavaller. A Menorca, dins la cultura talaiòtica, trobem una mena de santuaris relativament petits on el centre l’ocupen una mena d’ídols de grans dimensions, que anomenem taules, i que se situen, els ídols, al centre d’un lloc sense que aquest tingui sostre.
Res més: cridar, modestament, a qui llegeixi aquest article a visitar aquesta exposició: fent-ho gaudiran els interessats per l’evolució de l’art a la nostra ciutat; complaurà els socis de l’entitat que veuran com la seva sala Fortuny respon en positiu; i adelirà les persones que, perdudes en la calorada d’aquest estiu, cerquin un lloc confortable on descansar el cos i l’ànima: segur que tots ells es trobaran satisfets d’haver-se apropat, per fer-se-la seva, a aquesta “clariana del bosc”.