Una tarda de Halloween del 2025 naixia l’embrió de la futura Àrea Metropolitana de Tarragona: el glamur per davant de tot.
Cal reconèixer, d’entrada, el mèrit de la iniciativa i el fet que un grup d’alcaldes i alcaldesses de la demarcació —tot i que un 80% siguin del mateix partit— hagi sabut posar-se d’acord. Només això ja té el seu valor.
Ara bé, no podem negar que l’aventura metropolitana neix amb més incògnites que no pas certeses. Crear una associació que es digui Àrea Metropolitana està bé; fer una àrea metropolitana, «tout court», és una altra història. Hi ha molts dubtes, però personalment crec que cal posar l’atenció també en el detonant d’aquesta unió d’alcaldes i municipis.
Comencem pels dubtes. Una de les premisses d’una àrea metropolitana és la continuïtat territorial. M’atreviria a dir que la de Tarragona serà l’única del món que no en tindrà. Encara tindrà més mèrit, doncs, si aconsegueix l’èxit. Llegim que Montblanc i el Vendrell s’hi volen sumar, així com altres municipis que no tenen cap continuïtat territorial amb el cor de l’AMT.
No sembla un bon criteri metropolità això de sumar qui sigui: si tothom és metropolità, ningú no ho és.
L’Àrea Metropolitana de Tarragona serà una institució, com la de Barcelona, reconeguda per llei al Parlament? Si és així, els ciutadans es preguntaran: mantindrem els consells i les diputacions? Crearem una administració més?
A Barcelona, quan es va crear l’AMB, es va suprimir el Consell Comarcal del Barcelonès. Aquí passarà el mateix amb el del Tarragonès? Els ciutadans estan marejats de tantes administracions, sovint percebudes com a poc eficients.
Deia també que cal posar l’accent en el detonant de la unió de tots aquests municipis que han creat l’associació, perquè crec que és on hi ha el sentit de tot plegat. El que passa és que la demarcació de Tarragona —el Camp de Tarragona— no té cap capacitat de governança regional: ni la Diputació, ni els consells comarcals, ni cap altra institució supramunicipal no exerceixen aquest paper. Tot es decideix a Barcelona, amics i amigues.
I crec —i espero que sigui així, perquè si no no tindria cap sentit— que la voluntat de crear una Àrea Metropolitana és la de decidir el futur del Camp de Tarragona des de la Imperial Tàrraco i no des de la plaça Sant Jaume. Si és així, els alcaldes que s’uneixen tenen tota la raó del món. Si no és així, crec que el recorregut serà curt. O molt curt.
En el fons, el debat és complex, però cal ser valents i afrontar-lo. Tenim massa administracions i no gestionem bé el territori. L’Àrea Metropolitana de Tarragona serà un revulsiu per repensar la governança de la regió? O haurem d’anar creant àrees metropolitanes arreu del país per superar el col·lapse institucional i administratiu?
Personalment, crec que el futur del Camp de Tarragona —com el de la resta de regions (vegueries) de Catalunya— passa perquè tingui una veritable governança regional: que es fusionin les diputacions i els consells comarcals i que, entre el municipi i la Generalitat, només hi hagi una administració intermèdia, passant de cinc a tres nivells administratius.
Pel conjunt de la demarcació, crec que seria més pertinent un govern regional (fusionant la Diputació i els consells comarcals), com preveia la llei de vegueries, que no pas una aventura metropolitana que genera tants dubtes.
Un govern regional en què tindria tot el sentit del món que Montblanc, Valls, la Secuita, Salomó, Sarral i Maspujols fessin pinya dins un sistema urbà articulat al voltant de Tarragona, Vila-seca i Reus, amb l’objectiu que la Catalunya del sud tingui el poder regional que ara no té.
Jaume Casañas és primer tinent d’alcalde de Cunit i diputat provincial.