Com cada cap de setmana, la redacció de Reusdigital.cat es proposa fer-vos el cap de setmana una mica més agradable, ja sigui a través de la recomanació de plans d'oci o bé, com en aquest cas, tot comentant cultura que creiem que pot ser del vostre interès.
Marc Busquets recomana el disc "Ultra", de Depeche Mode
Enguany es compleix el 25è aniversari del disc Ultra, de Depeche Mode, concebut en el moment més crític de la trajectòria del grup britànic. No pas pel seu discurs musical, encara ara vigent, sinó per diverses qüestions personals que afectaven els components de la banda. De fet, és el primer àlbum sense Alan Wilder, qui va decidir deixar la formació anteriorment. Després de l'èxit de Violator (1990) i Songs of faith and devotion (1993), i en especial després de la llarguíssima gira d'aquest últim treball, el cantant Dave Gahan i el teclista i guitarrista Martin Gore van desenvolupar addiccions. De fet, Ultra es va començar a gestar sense Gahan, però aquest es va recuperar després d'una sobredosi que per poc el mata i va contribuir a construir una nova etapa al capdavant d'un dels conjunts més importants i influents de la música dels últims 40 anys.
Ultra va aparèixer al mercat quan el britpop dominava encara les llistes d'èxits i en un context en què el trip hop començava a donar estimulants fruits. El disc conté de fet un gir més en l'habitual foscor de Depeche Mode per abraçar novament el caràcter industrial de treballs anteriors, però en essència defineix un estil més reposat, madur, si en voleu dir d'aquesta manera, hàbil en la definició de textures, passatges i especialment encertat pel que fa als senzills. Barrel of a gun, It's no good i Home són singles enormes, si bé les cares B The love thieves, The bottom line, o Sister of night són igualment notables.
Amb la fugida de Wilder, qui amb els anys havia assumit gran part de les tasques de producció interna de Depeche Mode, la banda va tirar endavant reconvertida en trio (Andrew Fletcher sempre ha estat una mena d'àrbitre entre Gahan i Gore) per refundar-se i controlar totalment la seva trajectòria posterior. És cert que Ultra pot sonar irregular, en conjunt, pel contrast entre la duresa de temes com Useless i el toc més soft d'altres cançons com Insight, però precisament aquest és un dels (molts) atractius.
Marià Arbonès us proposa escoltar "Say It Ain't So, Joe", de Murray Head
Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó, fins que en una sobretaula musical de fa uns dies uns amics van proposar que l'escoltéssim. Sorpresa! Va ser com si pugés a la màquina del temps i em traslladés als anys setanta, quan identificàvem aquesta antigalla més pel seu perfil romanticot que pel seu missatge anticorrupció. Efectivament, Say It Ain't So, Joe, de Murray Head (Londres,1946), forma part de la banda sonora de moltes vides, com la dels meus amics falsetans, amb qui em vaig comprometre a recomanar-la en aquest apartat.
Murray Head va incloure Say It Ain't So, Joe en el disc homònim, el seu segon àlbum d'estudi, publicat el 1975. Abans de fer-se famós amb aquesta cançó, compaginava la seva faceta de cantant amb la d'actor. A la dècada dels anys seixanta va actuar en diverses pel·lícules, com ara A cor què vols i a l'òpera rock Jesus Christ Superstar, interpretant Judes i acompanyat d'Ian Gillan, de Deep Purple. El 1971 va interpretar Bob Elkin en la premiada pel·lícula Diumenge, maleït diumenge. En música, el 1972 va publicar el seu primer àlbum, Nigel Lived, que no va tenir una bona acollida. Head també és conegut per la cançó One Night in Bangkok, que va incloure en el musical Chess.
La cançó Say It Ain't So, Joe sorgeix l'any 1973, quan el cantant britànic va veure un documental sobre Richard Nixon abans de la seva renúncia pel cas Watergate. Murray Head va quedar impactat quan l'editor d'un diari d'un petit poble va afirmar que els seus lectors encara donaven suport al president, malgrat tantes proves condemnatòries. L'editor va comparar la situació de Nixon amb la de Joe Jackson, el jugador de beisbol que havia estat expulsat d'una competició després de ser acusat de rebre un suborn perquè el seu equip perdés. Després que Jackson fos expulsat, un jove seguidor se li va acostar i li va dir: "Digues que no és així, Joe."
La peça Say It Ain't So, Joe ha estat versionada per un bon nombre d'artistes. Per esmentar-ne alguns, destaco Roger Daltrey, The Hollies o Tahúres Zurdos.
Bon cap de setmana!