La vinculació —per no dir la dependència— de la política catalana respecte de l’evolució de la política espanyola no és cap novetat. Tanmateix, en els darrers temps aquesta relació, gairebé convertida en una connexió directa de causa i efecte, s’ha accentuat fins al punt que avui resulta difícil analitzar la situació de Catalunya sense tenir en compte les decisions i les dinàmiques del govern de l’Estat.
Aquesta situació pot arribar a ser comprensible si tenim en compte que al congrés dels Diputats no hi ha un grup socialista català propi. Els representants socialistes catalans queden integrats en el PSOE i, per molt que es vulgui parlar d’autonomia, aquesta té uns límits evidents.
Durant la darrera legislatura estatal, hem viscut la política del Parlament de Catalunya com si fos, en bona mesura, una caixa de ressonància de les decisions preses a Madrid. Quan Rodalies ha funcionat malament —una situació que sembla permanent—, les explicacions han arribat sobretot de membres del Govern català. Quan s’ha preguntat per les inversions pendents, les respostes sovint han semblat orientades a preservar la imatge de Pedro Sánchez.
Cal reconèixer, però, que ERC també ha contribuït a aquesta situació. El partit ha mantingut un suport reiterat a les demandes del govern espanyol, mentre el seu líder no ha estalviat retrets contra altres formacions catalanes. Això ha contribuït a dibuixar una oposició en què la confrontació entre partits catalans sembla haver adquirit més protagonisme que la defensa d’una agenda pròpia per a Catalunya. Si aquesta estratègia resulta electoralment rendible, és una qüestió que cadascú haurà de valorar.
Ara ens trobem davant una convocatòria d’eleccions generals per al 29 de novembre i, com és previsible, els partits polítics comencen a prendre posicions davant els possibles resultats. Si la política catalana és, en bona mesura, un reflex de la política estatal, caldrà seguir de prop aquesta contesa per entendre quines conseqüències pot tenir a Catalunya.
De moment, ja s’han començat a dibuixar algunes posicions que mereixen una anàlisi, encara que sigui breu.
Pel que fa a ERC, després de la intervenció del seu portaveu, Gabriel Rufián, defensant una estratègia política d’abast estatal, costa veure com aquesta proposta encaixa amb la reivindicació d’un projecte específic per a Catalunya. La seva intervenció ha alimentat la impressió que l’àmbit català ha deixat de ser el centre de gravetat de la seva acció política. L’acceptació d’aquesta estratègia per part d’Oriol Junqueras planteja, així mateix, una pregunta incòmoda: fins a quin punt prevalen els objectius nacionals per damunt dels interessos electorals i de representació institucional?
Parlar de Junts, una vegada més, és com intentar agafar aigua amb el puny: sembla que s’escola per tot arreu. No perquè la formació sigui especialment hàbil, sinó perquè, més enllà de determinades votacions, costa identificar amb claredat quin és el seu objectiu polític i quina estratègia vol seguir per assolir-lo.
La CUP i Aliança Catalana, segons l’escenari que planteja aquest article, no concorrerien a aquests comicis. En el cas de la CUP, aquesta decisió es podria relacionar amb l’experiència electoral anterior. Pel que fa a Aliança Catalana, les limitacions organitzatives i la dificultat de confeccionar candidatures competitives en el conjunt de l’Estat podrien ser factors determinants, especialment davant la presència de Vox.
Més enllà de la situació dels partits catalans, cal posar el focus en els possibles resultats electorals. Si les enquestes s’acosten al resultat final —tot i que sabem que no sempre són fiables—, podríem trobar-nos davant d’una majoria del PP i Vox que dificultés o impedís qualsevol altra alternativa de govern.
Davant d’aquest escenari, crida l’atenció que les formacions d’esquerra semblin més centrades en les disputes internes i en l’ordre de les candidatures que no pas en la presentació d’un programa compartit. Almenys en el debat públic que descriu aquest article, les propostes programàtiques han quedat en segon pla. Mentrestant, Ada Colau ha insistit en la necessitat d’impedir una victòria del que qualifica de feixisme, una crida que convida a recordar les aliances i els suports que van fer possible la seva arribada a l’alcaldia de Barcelona.
La situació electoral, doncs, es presenta complexa. Si ens atenim a les opcions que es dibuixen, no sembla garantit que el PSOE, amb el suport d’altres formacions, pugui assolir una majoria suficient per governar. Al mateix temps, un eventual augment de la representació de Vox podria facilitar una majoria parlamentària del PP.
Ara bé, aquesta possibilitat sovint es dona per feta amb massa lleugeresa. Quines alternatives hi ha? Quines variables podrien alterar aquest escenari, més enllà d’un increment considerable de la participació abstencionista favorable al PSOE?
Hi ha, com a mínim, una altra hipòtesi que algunes enquestes han contemplat: que el PSOE obtingui més escons que el PP. Aquesta és la tesi que s’ha associat a Iván Redondo i que obliga a distingir entre guanyar les eleccions en nombre d’escons i disposar dels suports necessaris per formar govern. Són dues coses diferents, i confondre-les pot portar a conclusions precipitades.
En aquestes eleccions, el PP s’hi juga molt. Si no aconsegueix consolidar-se com la força més votada i, alhora, necessita el suport de Vox per governar, podria quedar en una posició política delicada.
Imaginem, per exemple, un resultat en què el PSOE obtingués més escons que el PP, però no disposés dels suports necessaris per formar govern. En aquest cas, el PP podria intentar articular una majoria amb Vox, però ho faria després d’haver quedat per darrere dels socialistes i amb una extrema dreta que podria exigir contrapartides importants a canvi del seu suport.
Sigui quin sigui el resultat, el PP afronta un dilema: necessita obtenir una victòria prou clara per reforçar la seva posició, però, si depèn de Vox per governar, haurà de negociar des d’una posició en què el seu soci potencial pot tenir una capacitat de pressió considerable.
Aquesta qüestió esdevé encara més rellevant si tenim en compte l’estratègia que s’atribueix a Vox: evitar comprometre’s amb determinades mesures impopulars i deixar que siguin altres formacions, especialment el PP, les que n’assumeixin el cost polític. Si aquesta dinàmica es mantingués, el marge de maniobra d’un eventual govern de coalició seria limitat i les tensions entre els dos partits podrien augmentar.
Hi hauria, evidentment, una altra possibilitat: una gran coalició entre el PP i el PSOE, seguint un model que recordaria les coalicions entre els grans partits alemanys. Però aquesta opció plantejaria dificultats polítiques evidents, atesa la confrontació que ha marcat la relació entre les dues formacions i les diferències entre els seus projectes.
En qualsevol d’aquests escenaris, la pregunta de fons és quines conseqüències tindria el resultat per a Catalunya.
Si es produís un canvi de govern a Madrid amb una majoria del PP i Vox, el Govern de Salvador Illa podria perdre una part substancial dels suports polítics dels quals depèn per tirar endavant els seus compromisos d’investidura. Això podria dificultar-ne considerablement l’acció política i posar en qüestió la viabilitat de determinats acords.
Però el problema va més enllà de la continuïtat del Govern català. Si la política de Catalunya continua supeditada a les dinàmiques dels grans partits estatals, qualsevol canvi de majories a Madrid pot condicionar decisivament les prioritats, les inversions i les polítiques que afecten el país.
Un govern del PP i Vox podria impulsar mesures que entressin en conflicte amb determinades reivindicacions catalanes. I fins i tot una eventual gran coalició entre el PP i el PSOE podria deixar en segon pla les demandes de Catalunya si aquestes no formessin part de les prioritats compartides pels dos partits.
El risc, per tant, no és únicament que un govern determinat deixi de donar suport als acords d’investidura de Salvador Illa. El risc és que Catalunya continuï sense disposar de prou capacitat política per defensar els seus interessos al marge dels equilibris de poder de Madrid.
Si això passés, podríem arribar a una situació que, salvant totes les distàncies històriques, ens fes recordar el Decret de Nova Planta. No perquè els escenaris siguin necessàriament equiparables, sinó perquè la referència simbolitza el temor a una nova etapa de recentralització i de pèrdua de capacitat d’autogovern.
La qüestió de fons continua sent la mateixa: fins quan la política catalana haurà de viure pendent de les decisions que es prenen a Madrid? I què passarà si, una vegada més, els interessos dels grans partits estatals passen per davant de les demandes de Catalunya?
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.