Encara no han passat ni dos dies i jo continuo donant-li voltes al que vam viure a Igualada. No sé si mai oblidaré aquell moment en què el dos de vuit amb folre va començar a pujar i, dins la pinya, tots aguantàvem l’embat sabent que era “ara o mai”. Però per entendre el que va passar diumenge, s’ha d’anar uns dies enrere, al carrer Rosich, al nostre local d’assaig.
El divendres anterior havíem fet dues proves de 2de8f. Les recordo perfectament: la primera va ser d’aquelles que et deixen amb un somriure i alhora amb dubtes, perquè veus que hi ha corda, però que encara no és prou. La segona, en canvi, va ser la que ens va fer creure de veritat. Vam sortir suats, cansats, però amb aquella mirada compartida d’ “això és possible”. Jo vaig marxar a casa amb el cap bullint, repetint mentalment cada moment, cada detall, imaginant-me el castell a plaça. Tots en teníem ganes, ho comentàvem i ens ho imaginàvem.
I arriba diumenge. Primera ronda: el 5de8, el cinquè de la temporada. Abans de tancar la pinya, la Marina, la cap de colla, va fer un d’aquells discursos que et posen la pell de gallina. Ens va dir clarament que aquell 5de8 era només l’inici, que era el pas necessari per afrontar la segona ronda, on ens esperava el repte gran, el dos de vuit. Ho va dir amb una convicció que es contagiava i tots vam cridar d’eufòria, el moment havia arribat. Quan l’enxaneta del 5 va fer l’aleta, jo ja estava pensant en el que vindria després, tot eren nervis.
I va arribar. Segona ronda. Baixos a lloc, crosses dins i la creu. La pinya es tanca, segons amunt i el folre dalt i, de cop, el soroll de la plaça queda lluny, com esmorteït, es fa el silenci. El dos de vuit puja lent, però segur. Jo només sentia la respiració accelerada dels companys del nucli i aquella remor tensa que sempre precedeix les grans gestes. Quan es va coronar, el temps es va aturar. I quan el vam descarregar, va ser com una alliberació col·lectiva: crits, abraçades, ulls humits. Encara tinc gravada la cara d’alguns companys, mig incrèduls, mig eufòrics. Va ser bonic, molt bonic.
Després van venir el 3de8 i el vano de 5, que van acabar d’arrodonir la millor actuació de la temporada. Però per mi, el moment clau va ser clar: aquell segon assaig de divendres i el discurs de la Marina que van escriure el guió del que va passar diumenge. A Igualada no només vam descarregar un dos de vuit amb folre. Vam descarregar tot l’esforç d’un estiu, tota la confiança guanyada plaça a plaça i tota la força d’una colla que sap que quan es conjura pot arribar molt lluny.
I el més bonic és que això no s’acaba aquí. La temporada encara té molt a dir, i diumenge vinent, a Cambrils, ens espera una nova plaça, nous reptes i aquella sensació d’intriga que fa que a cada assaig els ulls brillin una mica més. No sé què hi veurem, però sí que sé una cosa: la història dels Xiquets de Reus d’aquest 2025 encara s’està escrivint, i la millor part podria estar per venir.
Jaume Piñol de la Mata és casteller dels Xiquets de Reus