Sempre dic que no es contempla l’emancipació com a alternativa per a les dones musulmanes. És imprescindible un contracte matrimonial pel mig. Tot i que estan canviant les coses i algunes famílies permeten a les seves filles estudiar i compartir pis fora de la ciutat, no deixen de ser una minoria molt petita en comparació amb la realitat a què ens enfrontem. El que és innegables és que els pares volen que les seves filles estudiïn. Com que moltes vegades els pares no saben llegir ni tan sols una carta, no volen veure les seves filles en la mateixa situació. Per a ells és un orgull que estudiem, però si poden evitar que visquem lluny del control familiar molt millor.
Moltes joves, quan els seus pares els permeten continuar estudiant lluny d’ells, asseguren com a primera opció que l’allotjament sigui a casa d’algun familiar. Les deixen estudiar sempre que respectin els límits marcats. També moltes altres joves acaben triant una carrera a la mateixa demarcació on viuen perquè saben de sobres que no els deixaran viure lluny de casa. En moltes ocasions, dic que quan una dona musulmana decideix anar-se’n de casa dels seus pares ho ha de planejar d’amagat per després escapar-se. A nosaltres no ens permeten anar a viure soles per molt que ho desitgem.
Som moltes les que ens neguem a continuar sota aquestes normes autoritàries dictades per la societat per controlar i ocupar els nostres cossos. El concepte és escapar-nos de casa encara que tinguem més de 30 anys. Però prendre una decisió com aquesta implica molta força mental, emocional i, sobretot, tenir present les conseqüències que cal assumir. Tenir clar que no es negocia sobre la teva llibertat. No hi ha marxa enrere. Calcigar les teves emocions i anul·lar la seva existència perquè és una decisió que fa mal, et mata en vida i sempre n’arrossegaràs les seqüeles. Escapar-se és una decisió que ho canvia tot. Ens sotmeten a molt de xantatge emocional, culpabilitat i ens fan responsables de les seves reaccions.
Abans de fer el pas, cal fer un exercici d’autoengany, et veus al mirall i et dius que ets massa forta perquè t’afecti tot això. Cal tenir clar que no et deixaràs manipular i armar-te de valor. No solament t’escapes dels teus pares sinó que t’enfrontes a una guerra emocional en què necessitaràs ajuda d’un professional. Les nostres emocions es trastoquen. El patriarcat coneix la nostra feblesa: les nostres mares. Ens toquen on més ens dol. Més d’una de nosaltres va rebre amenaces del tipus «si li passa alguna cosa a la teva mare serà la teva culpa». La teva pròpia mare et dirà «si em dona un infart i em moro serà per la teva culpa», juntament amb intents de suïcidi per carregar-te de culpabilitat, reaccions dramàtiques i marejos perquè es presenti l’ambulància a casa i que t’enviïn fotos per pressionar-te, per alarmar-te, per culpar-te i fer-te’n responsable.
Has de ser de pedra perquè no t’afectin aquestes coses. Massa bé algunes estem. En cas que no funcioni aquesta estratègia, seguidament passen al Pla B. Milions de trucades telefòniques de dia i de nit, missatges amb amenaces i insults per les xarxes socials, buscar-te a cases de les teves amigues, presentar-se en el teu lloc de treball o bé on estudies. Ens generen tanta por que els carrers es tornen insegures. Arribem a sofrir una psicosi social espantosa. Imaginar-nos que estem perseguides contínuament i que en qualsevol moment ens podrien trobar. La situació ens ocasiona paranoies i molta incertesa. Visualitzar els teus germans o el teu pare en qualsevol lloc i en qualsevol moment…, només d’imaginar-ho ja provoca ansietat.