Els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023 han posat negre sobre blanc una realitat que fa temps que es palpava al carrer: el català perd pistonada com a llengua d’ús habitual. Només un 32,6% de la població el parla diàriament, una caiguda considerable des del 2003, quan aquest percentatge superava el 46%. El fenomen s’accentua especialment entre els joves i a les zones urbanes, on el català ha deixat de ser una llengua present en l’espontaneïtat de la vida quotidiana.
El més paradoxal és que, mentre el coneixement de la llengua es manté estable, el seu ús real decau. És a dir, més gent que mai sap parlar català, però cada cop menys gent el parla. Això posa de manifest una disfunció greu: la llengua no s’associa amb una necessitat real ni amb un hàbit natural en molts àmbits de la vida. Es pot obtenir un títol de català, fins i tot de nivell alt, sense que això impliqui viure plenament en català.
Aquesta desconnexió neix del fet que el català no es percep com una llengua útil ni imprescindible. Tot i que se’n pot exigir el coneixement per accedir a determinades feines, en la pràctica el castellà continua sent la llengua predominant en les interaccions laborals, administratives i socials. Fer tràmits o ser atès en català encara és, sovint, una cursa d’obstacles. Això l’allunya de l’estatus de llengua realment normalitzada.
Els joves, per la seva banda, associen el català a l’àmbit escolar, mentre que el castellà i l’anglès s’han convertit en les llengües de relació espontània, d’oci i de xarxes socials. En molts casos, el català és la llengua de classe, però no del pati. Una situació preocupant si es té en compte que els espais informals són claus per a la transmissió natural d’una llengua.
El panorama digital no fa sinó agreujar aquesta tendència. A internet, el català és residual. Les cerques, sovint fetes en castellà per obtenir més resultats, alimenten un cercle viciós: com menys es busca en català, menys rellevància tenen els continguts en aquesta llengua als algoritmes. Això redueix la presència digital del català i frena la creació de contingut en aquest idioma.
Les xarxes socials, com TikTok o Instagram, tampoc no ajuden. Els seus algoritmes premien les llengües amb més audiència i interacció, i això fa que molts creadors catalans optin pel castellà per fer créixer les seves comunitats. El català queda arraconat en un racó digital, lluny dels espais on es forgen les referències culturals de les noves generacions.
Un altre aspecte clau és la relació entre llengua i immigració. Aquí cal fugir de discursos simplistes o estigmatitzadors. El problema no és que arribin persones amb altres llengües, sinó que la societat d’acollida sovint renuncia al català com a llengua d’interacció per evitar incomoditats. Si no es manté el català com a llengua de relació, difícilment pot esdevenir una llengua d’integració. La responsabilitat, doncs, recau en els parlants habituals, que han de mantenir la llengua en l’espai públic.
La politització del català, especialment durant el procés independentista, ha contribuït a fragmentar-ne la percepció. El fet que es vinculi a una opció ideològica concreta fa que molts sectors el vegin com una eina política més que no pas com una llengua de cohesió. Això ha limitat la seva capacitat d’aglutinar i ha afavorit la percepció que és patrimoni d’uns i no pas de tots.
Mentrestant, la política lingüística institucional ha arribat tard i amb poca empenta. Tot i la creació de la Conselleria de Política Lingüística el 2024, les mesures preses no han estat prou decidides ni efectives. El català necessita una defensa activa i valenta, i no pot quedar relegat a gestos simbòlics o discursos ben intencionats.
Si la situació a Catalunya és preocupant, al País Valencià i a les Illes Balears és directament alarmant. Amb governs que han promogut mesures regressives en matèria lingüística i una presència creixent del castellà com a llengua vehicular en tots els àmbits, el català viu en una situació de fragilitat extrema.
I, tot i això, el futur del català encara no està escrit. Revertir aquesta tendència és possible, però exigeix un canvi de mentalitat col·lectiu. El primer pas és fer del català una llengua viva, útil i present en el dia a dia. Això vol dir parlar-lo, defensar-lo i exigir-lo en tots els àmbits: des de les xarxes fins a la feina, des del comerç fins als serveis públics.
També cal trencar amb la idea que és una llengua que incomoda. El català no pot ser una opció discreta ni condicionada a la voluntat de l’altre. Ha de ser una llengua natural, assumida i exercida amb normalitat.
I, sobretot, cal despolititzar-ne l’ús. Només si el català es percep com una eina de convivència i no com una trinxera ideològica, podrà ser realment compartit per tothom.
En definitiva, el català no està condemnat a la desaparició, però tampoc no n’està garantida la seva recuperació. Només sobreviurà si es parla. I això depèn, en gran part, dels qui encara el tenim per viu i l’utilitzem. Així que, parla, viu, relaciona’t, somia i estima en català.
El dia de Sant Jordi és el dia de defensar la llengua catalana! Parlem-la. Fem-la servir! Visca Sant Jordi, visca Reus i visca Catalunya!
Bona Diada a tothom!
Oriol Veciana Guasch és estudiant de Filologia Catalana