Aquest dimarts al vespre, es va celebrar una nova sessió del cicle «Conseqüències de la Guerra Civil» de la Fundació Privada Reddis, centrada en la figura de Ventura Gassol, un dels grans referents polítics i culturals de la Catalunya del segle XX. La conferència va anar a càrrec de l’historiador Axel Baiget Morreres, que va oferir una visió profunda i matisada del compromís cívic i nacional d’aquest destacat intel·lectual català, especialment durant els anys d’exili i el seu posterior retorn.
Baiget va començar la seva intervenció amb una lectura del poema «En arriba la primavera», del llibre Àmfora, per evocar la infantesa i joventut de Gassol a la Selva del Camp, on va néixer el 6 d’octubre de 1893. L’historiador va traçar un recorregut vital i polític que comença als seus anys de formació al seminari de Tarragona, on va coincidir amb figures com Vidal i Barraquer, i on es va iniciar en els valors de compromís i cultura que marcarien tota la seva trajectòria.
Segons Baiget, Ventura Gassol pot ser entès com un “calidoscopi amb múltiples prismes”: poeta, polític, activista cultural… La seva trajectòria política el va situar a prop de les principals figures del catalanisme republicà del segle XX: va ser la mà dreta de Francesc Macià durant la proclamació de la República, col·laborador estret de Lluís Companys en els anys més convulsos de la Generalitat i, més tard, un suport fidel a Josep Tarradellas durant l’exili. Gassol és, doncs, un testimoni privilegiat i actiu de les grans etapes de la lluita per l’autogovern català.
També s’ha abordat el primer exili de Gassol l’any 1926, arran de la seva detenció i posterior judici a París, des d’on va saber aprofitar l’atenció mediàtica per internacionalitzar la causa catalana. El seu retorn, l’estiu de 1930, es produeix en un context de debilitament de la monarquia d’Alfons XIII, fet que afavoreix la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit clau en la proclamació de la República.
L’exili definitiu de Ventura Gassol es va iniciar el 1936 amb la Guerra Civil, i es va allargar fins al 1977. Durant aquest llarg període, Gassol va mantenir el seu compromís amb la cultura i amb Catalunya des de la distància, patint la nostàlgia d’una terra a la qual no va poder tornar fins a la fi del franquisme.