Que els Estats Units s’hagin endut el gat a l’aigua a la Haia no hauria de sorprendre ningú, segur. De moment, l’Imperi (amb “i” majúscula) continua el seu camí. Però tampoc no ens hauria de sorprendre, des d’una perspectiva històrica, que Espanya sigui experta en batalles perdudes. També “vam ser” Imperi, sens dubte, i per descomptat també amb “i” majúscula. Encara que siguin pocs els coneixedors, el que sí que consta als llibres d’història universal (els de paper, no els digitals) és que el nostre país va ajudar en el seu moment els hereus del Mayflower a aconseguir la seva desitjada independència dels britànics, sent el fet més destacat la guerra angloespanyola de 1779-1783, ni més ni menys que un desacord entre Espanya i Gran Bretanya per la intervenció espanyola a favor dels separatistes de les Tretze Colònies. Així doncs, res no és nou. El que sí que va ser un canvi de rumb per a la nostra pàtria –ja per sempre més– van ser les catàstrofes successives de 1898. Incloent-hi, per descomptat, l’enfonsament del cuirassat nord-americà Maine, del qual només “presumptament” vam ser culpables, però que ho va espatllar tot en les nostres relacions bilaterals des de llavors.
I de res serveix la retòrica, aquesta tediosa disciplina que es dedica tant a la construcció de discursos persuasivament eficaços com a la teorització sobre la manera com s’aconsegueixen aquests discursos. I de res serveix perquè la part dispositiva de la declaració emesa pels Caps d’Estat i de Govern de l’OTAN participants en la reunió del Consell de l’Atlàntic Nord a la Haia el 25 de juny de 2025 ja ningú no la podrà esborrar d’Internet.
Ès clar: “els Aliats es comprometen a invertir anualment el 5 % del seu PIB en necessitats bàsiques de defensa, així com en despeses relacionades amb la defensa i la seguretat, per a l’any 2035”. I, dosificant aquest percentatge, “els aliats acorden que aquest compromís del 5 % comprendrà dues categories essencials d’inversió en defensa”, és a dir, “assignaran almenys el 3,5 % del PIB anual, basant-se en la definició acordada de despesa de defensa de l’OTAN per a 2035, per cobrir les necessitats bàsiques de defensa i complir els Objectius de Capacitat de l’OTAN”, així com un “1,5 % del PIB anual a, entre altres coses, protegir la nostra infraestructura crítica, defensar les nostres xarxes, garantir la nostra preparació i resiliència civil, impulsar la innovació i enfortir la nostra base industrial de defensa”. I s’acorda una data, 2029, per revisar “la trajectòria i l’equilibri de la despesa en el marc d’aquest pla a la llum de l’entorn estratègic i els Objectius de Capacitat actualitzats”.
Resta el romanent d’Ucraïna, evidentment. Per a això, la declaració diu el següent: “els Aliats reafirmen el seu ferm compromís sobirà de donar suport a Ucraïna, la seguretat de la qual contribueix a la nostra, i, per a això, inclouran contribucions directes a la defensa d’Ucraïna i a la seva indústria de defensa en calcular la despesa de defensa dels Aliats”. Un descompte de cara al conjunt de l’OTAN, sens dubte, encara que no sé si per complaure el 0,25 % del PIB dels aliats que Zelenski va demanar hores abans de la reunió de la Haia.
Així han quedat les matemàtiques pressupostàries. Punt. Però el penúltim paràgraf, previ al de l’agraïment a l’amfitrió per l’organització de la cimera, també mereix ser ressaltat, ja que reafirma “el nostre compromís compartit d’ampliar ràpidament la cooperació transatlàntica en la indústria de defensa i d’aprofitar les tecnologies emergents i l’esperit d’innovació per impulsar la nostra seguretat col·lectiva”. I continua dient: “treballarem per eliminar les barreres comercials en matèria de defensa entre els Aliats i aprofitarem les nostres aliances per promoure la cooperació en la indústria de defensa”.
En conclusió, no sé si ens han donat gat per llebre, o al revés anant a la major, els nostres amics holandesos que tan amorosament s’han encaramel·lat amb Trump, però el fet, fet està, o el que és gairebé gairebé el mateix: «alea iacta est».
Ricardo Mor Solà és consol general d’Espanya a Stutgart.