Els ciutadans de Reus, de Tarragona i de Valls, i una altra vintena llarga de municipis, compartim paisatge, territori, indrets als quals ens sentim vinculats. Tenim problemes comuns, ens toca el mestral de tant en tant, sabem què vol dir plegar avellanes, collir ametlles, anar a veremar o moure les borrasses quan anem a l’oliva; veiem tots les mateixes xemeneies, i la silueta del Dragon Khan, vibrem amb el toc de l’aleta de les gralles, tots sabem a què ens referim quan parlem del Patufet, i compartim la sensació que Barcelona no ens té en compte, no com sí que tenen en compte als del Nord…
Tenim, en definitiva, moltes coses en comú i moltes qüestions a resoldre entre tots. Però no tenim un gentilici. El de Reus és reusenc, tarragoní el de Tarragona, vallenca la de Valls. Tots tres són del Camp de Tarragona. Som, doncs, camptarragonins, un gentilici que no existeix, que no surt al diccionari ni els nostres escriptors han fet servir. Potser per això costa tant formar una identitat pròpia d’aquest territori, que pugui ser exercida sense que calgui renunciar a la identitat local, i que, en cas que existís i estigués arrelada, facilitaria les coses, especialment a l’hora de trobar solucions als problemes comuns que compartim.
Algú pot dir que sí que existeix un gentilici, que tots som tarragonins. Però no genera consens. Convindran amb mi es pot entendre que en alguns municipis costi d’acceptar per tants anys de tradició de polítiques de campanar i la força de les identitats locals. El cas és que si ens sentim part d’aquest bocí de país, no sabem com dir-nos, com sí que saben, per exemple, els de Figueres, que són figuerencs i empordanesos, i ben contents que estan quan ho diuen. I també ho saben al Penedès, així com els qui viuen del coll de Balaguer en avall, que tenen clar que són ebrencs i que casa seva és el seu poble, la seva comarca i les Terres de l’Ebre.
Som un territori de múltiples identitats, que té la tossuda realitat que fa que el port de Reus sigui el Port de Tarragona, d’igual manera que l’aeroport de Tarragona és l’aeroport de Reus. Aquesta falta de gentilici i aquesta pluralitat d’identitats que conté el Camp de Tarragona sovint és difícil de gestionar. Recordem, si no, el debat històric que hi va haver quan va tocar posar nom a la Universitat, finalment dita Rovira i Virgili. Potser aquí tenim la solució, i tots plegats ens hem de sentir roviraivirgilians, i problema resolt.