Les vagues a l’educació no han estat un gest corporatiu per a una millora salarial, sinó la resposta a un desprestigi social per part del govern. Els docents, tot i haver perdut més d’un 20% del seu nivell adquisitiu, no s’han manifestat per un assumpte econòmic, sinó pel seu desprestigi social.
Exemples d’aquestes xacres són: una escola inclusiva on els docents, que no són metges, han d’atendre alumnes amb greus neurodivergències; unes aules amb ràtios plenes de soroll impossible d’atendre; una disciplina oblidada on els docents no poden ser autoritat pública; una administració que no protegeix els docents en cas d’agressions; un currículum tan rebaixat que l’escola s’ha convertit en un parc d’atraccions; un total menyspreu pels coneixements docents a transmetre amb l’obligació d’aprovar els alumnes per la cara; un poder dels claustres castrat per llei i on s’impedeix que votin decisions de centre; i, finalment, una gegantina burocràcia on costa més justificar l’alumne que suspèn que no pas qui fa bé la feina.
En resum, la política i els seus assessors han impulsat un total desprestigi social per a un col·lectiu que, fent de metge a les aules, no ostenta ni una mil·lèsima part del prestigi que tenen aquests facultatius.
El més flagrant és que, per solucionar tots els greuges anteriors, el govern ha comès tres pecats socials. El primer és que feia dècades que havia estat advertit de tots aquests problemes; el segon, que no era una qüestió de més diners, sinó d’una ideologia no demostrada científicament; i el tercer, que el govern, des de fa més de vint anys, sempre ha mirat cap a una altra banda.
Si els responsables polítics haguessin afrontat aquests problemes amb serietat i anticipació, probablement s’haurien estalviat tantes vagues, talls de carretera i diners.
David Rabadà i Vives és professor de Ciències Geològiques.