Dimarts vaig assistir a l’homenatge que el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya va retre, a Barcelona, a l’insigne enginyer reusenc Gabriel Ferraté Pascual (1932–2024). Durant la glossa que se’n va fer, es van destacar les virtuts del seu mètode de treball: un sistema propi, carregat d’enginy, perspicàcia i una sorprenent capacitat d’encert. Ferraté afrontava projectes que, d’entrada, semblaven impossibles, i els convertia en realitats tangibles gràcies a una combinació única de visió i determinació.
No és casualitat que, amb només 25 anys, ideés el seu cèlebre semàfor per regular el trànsit, o que anys més tard impulsés la primera universitat en línia del món, la UOC, una fita que avui encara desperta admiració. Ferraté tenia aquesta habilitat gairebé màgica de fer possible allò que semblava inversemblant. I ho feia amb un mètode propi, sòlid i infal·lible, amarat d’un ADN reusenc que sempre ha cregut que l’impossible pot ser possible.
Com si fos un projecte del mateix Ferraté —que, sense ser-ho, ho sembla per l’excepcionalitat de la idea— avui cal parlar del CESDA. En el que portem d’any, hem celebrat —amb diversos actes organitzats en entitats locals i amb voluntat d’impactar directament en la ciutat— els 25 anys de l’escola d’aviació, una commemoració que culminarà el divendres 5 de juny amb la gran festa al campus del Pi de Bofarull. Un quart de segle d’un projecte que també va néixer envoltat d’un enorme escepticisme: el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació. Els inicis van ser tan difícils que alguns feien broma amb el seu nom primigeni, «la Universitat de l’Aire», insinuant que tot plegat quedaria, precisament, en això, en aire. Però 25 anys després, l’escola —la primera amb grau universitari de pilots de tot l’Estat— s’ha convertit en el centre més prestigiós d’Espanya, del qual han sortit més de 800 pilots que avui volen arreu del món.
És just, en aquest aniversari rodó, posar en valor tots aquells que van fer possible una idea tan complexa com valenta. Des dels alcaldes que hi van creure —Josep Abelló, als inicis; Lluís Miquel Pérez, que va fer el pas decisiu; i Carles Pellicer, que va tenir l’encert de confiar la gerència a un dels millors professionals de l’Ajuntament, Josep Maria Adserà— fins a l’actual alcaldessa, Sandra Guaita, que ha situat la promoció dels estudis universitaris, i del CESDA en particular, com un dels eixos estratègics de la seva acció política.
Naturalment, cal reconèixer també l’equip docent i administratiu, liderat amb mà de ferro i guant de seda per Cristina Casamitjana, una directora formidable que ha sabut envoltar-se de professionals tan talentosos com entusiastes, i que ha posicionat el centre com un referent indiscutible. I també els qui s’hi van incorporar més endavant, com la Generalitat o la URV, dotant el projecte de robustesa i confiabilitat.
Però res de tot això hauria estat possible sense l’aplicació del que podríem anomenar —jugant amb el cas que he explicat de Ferraté— el Mètode Barberà, el de Tomàs Barberà, naturalment. Tot va començar gràcies a la seva extraordinària capacitat de pensar en gran per la seva ciutat. Amb la complicitat de persones com el seu bon amic Andreu Pujol o el pilot Pérez Aumatell, per citar només dos dels pioners, es va poder materialitzar un projecte que avui és motiu d’orgull col·lectiu.
A Tomàs Barberà, Reus —aquest Reus que ell mateix recorda que, sense la U d’Utopia, queda en res— li deu una infinitat d’iniciatives que, des de l’àmbit polític i des de la societat civil, han contribuït a fer de la ciutat un lloc millor. I això és just reconèixer-ho avui i sempre. Perquè, sense el seu mètode —aquest mètode fet de visió, audàcia i compromís—, el CESDA probablement no hauria existit mai.
En resum, el Mètode Ferraté i el Mètode Barberà comparteixen una mateixa essència, més enllà del profund sentiment reusenc dels seus inspiradors: la convicció que les grans idees, quan es treballen amb rigor i passió, poden transformar una ciutat i un territori. I Reus n’és la prova viva.