L’any 2007, a iniciativa del Comitè Òscar Romero, Ramon Bosch (Forès, 1946) va emprendre en solitari la seva estada com a missioner laic al Quetzal, una finca guatemalenca dedicada a la producció de cafè per a grans multinacionals. Segons explica, Guatemala és un país pobre, i la inversió estrangera a través d’aquestes empreses transnacionals no ajuda: més aviat afavoreix el desmembrament de comunitats indígenes i camperoles i provoca greus desastres ecològics.
Entre el 2007 i el 2014, i amb el suport d’altres persones, el foresí va dur a terme diverses accions per millorar la salut, l’educació i la vida digna dels habitants de la zona. Entre aquestes iniciatives hi ha la creació d’una clínica mèdica autosuficient -amb la col·laboració de l’Hospital Sant Joan de Reus-, la construcció d’una escola i ajudes a infants i avis en situació de vulnerabilitat.
El 2014, Bosch va patir el primer dels quatre ictus que ha viscut fins ara, fet que el va obligar a tornar a Catalunya. Malgrat això, mai s’ha desvinculat de Guatemala. Parlant amb ell a casa seva, confessa les ganes de tornar al lloc on ha estat més feliç, tot i saber que la seva salut ja no li ho permet: «Tinc un nínxol a Guatemala preparat per si algun dia els meus fills m’hi deixen tornar», admet.
Quedo realment sorprès pel seu coratge i convicció. Si bé és cert que els ictus l’han fet viure físicament a Reus, part del seu esperit segueix compromès amb el Quetzal. En acabar l’entrevista, m’ensenya un munt de fotografies d’infants, mestres, la clínica o l’institut; però hi ha un detall: Bosch mai surt a les imatges.
A mesura que parla, t’adones que la seva motivació és purament intrínseca. No espera cap mena de reconeixement; només el mouen la justícia, la pau i la necessitat vital de fer el bé. I potser per això, el seu pas per Guatemala transcendeix més enllà de la seva presència física.
Quan descobreix el seu compromís amb la solidaritat?
Durant la meva estada al seminari. Hi vaig ser dels 10 als 17 anys i, quan en tenia 14, vaig sentir el cuc de fer de missioner amb altres seminaristes. Crec que llavors vaig sembrar una llavor que sempre he portat dins.
Es declara laic tot i la seva estança al seminari.
Soc un enamorat de Jesús i l’evangeli, però del missatge; al llarg de la història s’han fet moltes barrabassades en nom de la religió. Quan vaig estudiar teologia en la meva adultesa vaig corroborar la meva laïcitat. Jaume Pujol, l’arquebisbe de Tarragona d’aleshores em va proposar ser diaca. La meva resposta va ser: «Seré diaca el dia que una dona celebri l’eucaristia».
Té algun referent?
Potser la persona que més m’ha influït i ajudat ha estat l’Arcadi Oliveres. També era seguidor d’Óscar Romero, recordo perfectament el dia que el van assassinar.
Com reacciona la seva família quan decideix marxar a Guatemala?
Ni els va estranyar ni em van posar pegues. Ja sabien que era una mica banyut, i els meus fills ja eren grans. Tenia des de fa temps el mosquit darrere l’orella i quan va sorgir l’oportunitat l’havia de tirar endavant.
Què va fer en arribar al Quetzal?
Veure, jutjar i actuar. Els primers cinc mesos vaig estar només observant com vivien i reaccionaven les comunitats. Vam establir un compromís amb els bisbes, que em proporcionaven el lloc on estar. El Comitè Óscar Romero em proporcionava diners pels projectes, jo m’ocupava de la meva pròpia manutenció.
I com viu la gent allà?
És com una colònia estatunidenca. La majoria dels que hi viuen són esclaus: la seva vida és el cafè. Els homes tenen un sou d’uns 200 euros al mes. Les dones, pel simple fet de ser-ho, cobren la meitat. La gent s’intenta fer la seva barraca amb una mica de fang, plàstic, llaunes i canyes.
Els estats pobres són pobres perquè els exploten. Els EUA s’aprofiten de les matèries primeres guatemalenques. Guatemala necessita ser el gestor de les seves terres, no els beneficia l’intervencionisme estatunidenc.
Va viure alguna situació perillosa?
Una mara ens va barrar el pas blocant-nos el camí mentre anàvem amb cotxe. Ens van empaitar amb pistoles, però vam tenir la sort que no ens van tocar. Allà no hi ha carreteres, el que fan és tirar un arbre pels camins on passen els cotxes, llavors t’has d’aturar per nassos i aprofiten per atracar-te.
Se sent satisfet amb la feina feta?
Sí, la vida és el que sents i el que reps, estic satisfet. Si no hagués tingut l’ictus és evident que seguiria estant a Guatemala, ja que encara ens queden tasques pendents al Quetzal. Estic jubilat, passo el mes amb els diners essencials, la resta els envio a Guatemala. Tot i que el meu físic no m’ho permet, encara tinc una tasca pendent: m’encantaria que els joves que van a l’institut del Quetzal poguessin gaudir d’una biblioteca.