El dissabte 5 d’abril, el festival Accents va presentar una de les seves perles, l’actuació del Niño de Elche al Teatre Fortuny. Amb el seu concert es van resoldre totes les incògnites, És flamenc o exflamenc? El cant és per a iniciats o el poden entendre els profans? És per a escoltar-ho en quartets o en teatres? Pot fer el paper d’orquestra un guitarrista autodidacta? Pot sostenir el pes de la rítmica flamenca una percussionista australiana? Tots els dubtes van tenir resposta després d’un espectacle d’hora i mitja, en què cada artista va tenir l’oportunitat d’exposar els seus arguments a la consideració del públic que no va abarrotar el teatre, però sí que va registrar una bona entrada, prou nodrida perquè els aplaudiments retronaran amb rotunditat.
Emilio Caracafé és l’acompanyant que hagués desitjat el Beni de Cádiz quan li va haver de dir a Tomatito «¿Y yo cuando canto, mi arma?» perquè les seves introduccions eren interminables. L’oncle Emilio anava per feina, contribuint a donar-li naturalitat a la sessió perquè era l’únic que no calia esforçar-se gens per a sonar gitano. És la seva forma natural i encara que no va participar en l’elaboració del disc, la seva saviesa li permetia subministrar el toc precís per a donar caliu al repertori, procurant que cada intervenció fos interessant, de manera que la seva participació va ser impecable. Nasrine Rahmani va fer un treball molt complet al calaix, palmes i percussió electrònica; feia la sensació que també llançava els pregravats, tot això sense esperonar al cantaor com fan els típics palmeros. Els jaleos que es van sentir procedien del pati de butaques, sobretot durant les ovacions. Si el concert era un experiment, va ser un èxit. Si era un examen, van treure excel·lent. Si era un recital de cant, n’hi va haver a dojo. Però si era una ruptura i tal i tal, van fracassar perquè Manuel Torres va sortir il·lès; fins i tot molt beneficiat al meu entendre, ja que no estic entre els admiradors de l’ídol de Jerez.
Manuel Torres és la font de la majoria dels cants que es van interpretar, no de tots perquè van incloure buleries de Pastora i la guajira del Gallina, però sí de la major part del repertori. Torres era un cantaor anàrquic, espontani, capaç de qualsevol cosa com quan va deixar gravat per a la posteritat un «Viva Catalunya», possiblement enregistrat el dia 14 d’abril de 1931 quan Companys i Macià es van avançar a proclamar la República. Capaç del millor i del pitjor, Manuel Torres va ser un cantaor controvertit; no oblidem que les seves buleries es van qualificar de les pitjors de tots els temps. El seu principal defecte és que no era «fonogènic», no llueix en les gravacions de què disposem; tant és així que Antonio Mairena va dir que gravava les plaques «en un estat d’inconsciència»; i no anava massa errat, ja que sovint compareixia a l’estudi de gravació completament pet perquè ningú pogués dir que no cantava entonat. El seu repertori és molt valuós, però la seva interpretació és perfectible encara que l’ortodòxia l’hagi posat pels núvols. Com es pot cantar pur el taranto de Manuel Torres si Manuel Torres mai no va cantar un taranto?
En la part positiva caldria anotar la seva capacitat d’inventar cants sobre la marxa; com en aquella ocasió en què, volent fer un cover de la seguiriya del Niño de Cabra, no la va aprendre i tal com la gravava, anava component una variant personal suposadament inspirada en la de Curro Dulce. Aquest és el tipus de disbarats apreciats per l’ortodòxia. Cal fer prevaldre la llibertat dels artistes i protegir-los dels puristes que volen perpetuar formes que van néixer defectuoses i desagraden al públic no iniciat.
És sabut que el Niño de Elche està excomunicat pels qui consideren que el flamenc és el folklore gitanoandalús i el valoren en funció de la zona que li han assignat les atribucions flamencològiques: les alegries de Cadis, els fandangos de Huelva, les buleries de Jerez, les rondenyes… de Ronda i les peteneres… de Paterna! Bufa Geroni. En algun moment es van extraviar i li estan exigint a l’artista característiques que són supèrflues com el fet de ser paisans dels creadors mítics. La Niña de los Peines va cantar «asturianades» sense ser asturiana, el Niño de Medina va cantar la petenera sense haver estat mai en el Petén i Manuel Torres va cantar els campanilleros sense demanar estrenes per a celebrar el rosari de l’aurora. No s’entén per què la taranta minera és més autèntica si la canta un miner. Algú voldria escoltar el Barbero de Sevilla interpretat per un barber? No és millor que ho faci un cantant? El que cal revisar és l’ortodòxia.
El Niño de Elche va cantar meravellosament, pletòric de recursos vocals, uns melismes són propis del flamenc i altres de la seva pròpia collita; si s’acostuma a considerar com una virtut mastegar el cant, no és que el mastegui sinó que el regurgita com un toro brau en la seva devesa. No és que transmeti el que canta, és que aconsegueix enlluernar a l’auditori amb un repertori que té més d’un segle d’antiguitat. No faré espòiler del que va succeir en l’escenari, qui vulgui saber-ho que vagi a veure’l, només diré que després del concert vam coincidir en un restaurant diversos grups de gent que l’havíem vist. Uns eren coneixedors del flamenc i altres no en tenien ni fava, havien anat acompanyant a tercers. Absolutament tots havien quedat gratament sorpresos per la seva actuació. Se’ls va fer curt, els va impressionar el desenvolupament de l’espectacle tan amè, tan ben distribuït en tandes amb diferent tractament escènic. Aquí cal aplaudir la tasca d’Emilio Pascual, a càrrec del disseny sonor, ja que se sentia perfectament tant els crits com els murmuris i no es va apreciar cap inconvenient en la combinació de pregravats amb l’execució en viu i també cal reconèixer la feina d’Azael Ferrer, encarregat del disseny de llums que van donar una ambientació extraordinària en tot moment. Potser sí que el Niño de Elche estigui assenyalant el camí al flamenc del futur, en el sentit que representa la professionalitat impecable, a l’altura de les companyies de ball i combos de guitarra, en contrast amb les presentacions dels cantaors que acostumen a mancar del més elemental sentit de l’espectacle. El Niño de Elche no trenca amb la tradició, l’actualitza; no trenca amb l’afició, l’amplia; no trenca amb la litúrgia flamenca sinó que fa la seva interpretació, personal i intransferible, com ha de ser.