Cinc d’octubre de 1926. Al Govern Civil de Tarragona s’inscriu una societat nova, amb seu a la Selva del Camp: La Defensa Agrària. El nom fa pensar en un sindicat de pagesos, i és cert que la majoria dels socis ho eren. Però només és una veritat a mitges.
Perquè l’Agrària neix en un mal moment per fer segons què. Espanya viu sota la dictadura de Primo de Rivera, que està bastint una societat ordenada de dalt a baix, i camina al pas dels feixismes que creixen per Europa després de la Gran Guerra. A cada poble, això tenia cara i ulls: l’alcalde i els seus amics manaven a l’ajuntament, però també presidien les societats de lleure i les entitats del món del treball. Qui no hi encaixava, quedava fora de tot.
A la Selva, els exclosos eren republicans, sindicalistes i catalanistes. Apartats del poder local i de les entitats principals de la vila, com l’Ateneu el Lauro i el Sindicat de Sant Isidre, van fer el que fa la gent quan li tanquen una porta: en van obrir una altra. L’altra meitat de la veritat era aquesta: l’Agrària naixia com a casa dels qui no en tenien, una societat d’oposició a la dictadura i a la manera de fer que aquesta tenia a la Selva. Entre els impulsors intel·lectuals hi havia l’escriptor Joan Puig i Ferreter. I hi havia un absent que pesava: el poeta i polític Ventura Gassol, aleshores a l’exili a Bèlgica.
Calia, això sí, que ningú se n’adonés. I el nom ho va resoldre: “Defensa Agrària” s’escrivia igual en català que en castellà, accents a banda. No hi havia res a traduir, ni res a sospitar. En un moment en què el català es perseguia, aquell detall podia estalviar més d’un disgust.
El retorn de Gassol de l’exili, el setembre de 1930, va ser tot un esdeveniment. Un dinar va aplegar centenars de republicans de tota la contrada a la seu social, l’edifici de la plaça del Portal d’Avall que encara avui es manté dret, amb alguns canvis, des que es va inaugurar el juny de 1928.
Durant la República, de 1931 a 1939, La Defensa Agrària es va convertir en una de les societats principals de la vida selvatana. Hi va entrar per la porta gran: va presentar una de les candidatures a les municipals d’abril de 1931, les que van obrir el període. Hi havia balls, cobles, sardanes, mítings i conferències de formació sobre bones pràctiques agrícoles. I hi havia seccions per a les diverses sensibilitats progressistes de l’època: Acció Obrers del Camp, que lluitava per una llei de contractes de conreu que dignifiqués el treball de la pagesia rabassaire i jornalera, i el Grup Feminal, que, a imatge del que s’havia creat al Foment Nacionalista Republicà de Reus (model que va inspirar l’Agrària), reunia les dones de l’entitat per treballar per una plena igualtat política i formativa.
En entrar les tropes franquistes el 15 de gener de 1939, l’entitat va ser clausurada. L’edifici, que havia estat la principal sala de festes i de reunions de la vila, va quedar desmantellat i reconvertit en magatzem. Va passar per les mans de diversos organismes franquistes fins que, el 1954, la parròquia el va comprar per ampliar-hi la seu. Amb els anys hi van néixer les escoles de nens (les de nenes eren al convent de Sant Rafael) i el que es va anomenar el Casal Selvatà, un espai parroquial on el jovent es podia expressar dins els criteris de la doctrina cristiana. D’allà van sortir els Aplecs de Paretdelgada dels anys seixanta i, amb ells, el concurs literari on va debutar Qüestió de noms, de Joan Fuster. El teatre en va ser l’altre eix: al Casal hi va néixer l’Elenc Teatral que, després de diversos canvis de nom, és l’origen de l’actual Moixera, Grup de Teatre de La Defensa Agrària.
Amb la mort del dictador el 1975 i els intents de reforma del règim, el patrimoni confiscat després de la guerra va ser reclamat per les organitzacions que n’havien estat víctimes. A Catalunya, on la mobilització social va ser clau per acabar amb el franquisme sense Franco, antics socis i fills de socis de La Defensa Agrària van reclamar-ne l’edifici, aleshores propietat de la cúria tarragonina. L’acord, no exempt de disputa pel que s’havia anat construint des de mitjan anys cinquanta, va arribar el març de 1979.
Així, la història de La Defensa Agrària té dues etapes: la de 1926 a 1939 i la que arrenca a la fi dels anys setanta. Les uneix un fil, el mateix edifici, i la segona etapa és hereva de dues memòries. Els antics socis en recuperaven el patrimoni i el nom, i els qui havien habitat l’edifici durant vint-i-cinc anys, convertit en Casal Selvatà, hi aportaven el nervi i una pràctica associativa apresa dins els marcs estrets de la dictadura.
Avui, quaranta-set anys després d’aquell acord, l’Agrària té gairebé 300 associats i manté el teatre com a activitat principal i nucli d’identitat, amb la Moixera com a gran referent. I té una sala de bar on, cada dia, es concentra bona part de les hores de lleure de molts selvatans i selvatanes. Cent anys després, continua sent un lloc on trobar-se.
Els grans relats de la història han deixat massa sovint l’associacionisme local fora de focus. Hi surten els governs, les batalles i els noms il·lustres; la gent comuna, organitzada, queda en un segon pla. I, tanmateix, és als espais de proximitat on, dia a dia, es teixeixen les pràctiques socials, polítiques i culturals que, amb el temps, prenen forma i projecció més enllà del poble.
La Defensa Agrària n’és un bon exemple. Des dels inicis va ser molt més que una estructura funcional o un instrument econòmic: va ser un lloc de trobada, de debat i de decisions col·lectives. Entre reunions, acords, conflictes i projectes compartits, va fer d’escola de socialització, de politització i d’aprenentatge democràtic. S’hi aprenia a parlar en públic, a discrepar, a arribar a consensos i a assumir responsabilitats. En temps de llibertats escasses, el simple fet d’associar-se ja era un acte cívic. Ho era el 1926 i ho continua sent avui.
Per això el centenari és una bona ocasió per reconèixer aquesta dimensió humana de l’associacionisme. Perquè parla de la gent viva: de totes les persones que s’uneixen en societat, treballen, lluiten i es fan millors. Amb la voluntat d’arribar a tothom i de bastir un entramat plural d’idees i sensibilitats, per fer una societat més justa. Ja ho deia el mestre Clavé, republicà federal i socialista cabetià: “Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”.
Sovint sembla que visquem atrapats en un present continu. El futur només ens arriba com una distopia aliena a les nostres necessitats i interessos, o com una projecció individual basada en el consum i en les dèries personals. Cal pensar col·lectivament, amb mirada llarga, amb els ulls posats a l’horitzó i sense perdre de vista tot allò que queda reflectit al retrovisor. Fa cent anys, uns quants selvatans i selvatanes van obrir una porta. Cal que continuï oberta.
Guillem Puig Vallverdú és professor d’Història Contemporània i Món actual.