M’estimo molt el poble de Vilaplana, i la raó principal és la gent tan maca que hi conec, que li ha imprès un esperit valent i actiu que el defineix. El Pitxi n’és un bon exemple. Fa poc, aquest amic vilaplanenc m’ha convidat a escriure sobre un concert que hi va oferir el grup El hombre de Pekín, al qual tots dos vam assistir —ell, com a membre de l’organització. Reconec que és una tasca complexa, perquè d’això ja fa molts anys i, com és sabut, la memòria —com el temps— no perdona. Només me’n venen al cap detalls superficials, a veure com me’n surto…
L’actuació d’El hombre de Pekín a Vilaplana va tenir lloc a mitjan anys vuitanta —no en recordo la data exacta—, en un casal absolutament ple i amb un públic del tot entregat a la festa tribal que s’hi vivia. A més, els músics anaven vestits de prehistòrics, un detall que potenciava encara més el caràcter animat del concert.
De fet, la clau de l’èxit del grup residia en la combinació de música pop-funk i espectacle, tot ambientat en un imaginari prehistòric. Moltes de les seves cançons feien referència a aquesta temàtica, com ara «Usa sílex, afeita mejor» o «Amor de piedra». No guardo un record precís del repertori que van interpretar a Vilaplana; tanmateix, és probable que oferissin temes de la seva primera etapa, ja que el grup s’havia creat feia poc —a principis dels vuitanta— en una Barcelona especialment fèrtil per a l’experimentació musical i les propostes alternatives.
Ara bé, més enllà dels meus records personals, el que aporta més detalls d’aquell concert és la conversa que he mantingut amb un dels seus músics, José Díaz de Quijano, gràcies a l’amic Lluís Maré. Díaz de Quijano, baixista del grup, m’explica que ell, juntament amb Pepe Sarto, Joan García «Panotxa» i Boris Porter, van ser els impulsors d’El hombre de Pekín, i que molt probablement aquesta era la formació que va tocar a Vilaplana.
Posteriorment, s’hi incorporarien altres músics —Carlos Galiano, Fernando Sarto, Jordi «Dum» Julià o Xavier Motis, entre d’altres—, fet que va generar una amalgama sonora i humana en constant transformació.
Gràcies al seu testimoni, sabem que abans de passar per Vilaplana el grup havia actuat a la discoteca Hilarios de Salou. A més, Díaz de Quijano també va ser músic del grup Azúcar en la sangre.
La banda va deixar constància del seu treball amb el maxi single ‘Usa sílex / Vidi va de caza’, enregistrat el 1985 i publicat l’any següent pel segell Gira-Vis. L’any 1987 van treure el seu únic àlbum, ‘Pekín, New York, Barcelona’, amb un repertori que reflectia plenament l’esperit irreverent i experimental de la formació. Entre els temes més coneguts destaca el single «No me pidas más / Algo anda mal». A principis dels anys noranta, el grup es va dissoldre.
Si vau assistir al concert de Vilaplana i coneixeu més coses sobre El hombre de Pekín, animeu-vos a aportar els vostres comentaris per enriquir la història i fer feliç el Pitxi.