Fito Luri es reincorpora com a articulista a Reusdigital.cat. Cada setmana i a la secció ‘Mentre em netejo les ulleres’, el cantautor i comunicador oferirà relats ficticis o no, quotidians sobre el territori, el calendari festiu, les estacions de l’any, etc. En definitiva, relats on tothom es pot sentir identificat.
***
Quan la tardor treu el cap, també treu de la clausura a les fulles dels plataners de l’entrada del poble, de fet, de les entrades de molts pobles. Tornaran a passar la diligència perquè hi ha llocs que encara ara, li diuen així, els tractors de cada dia, algun ciclista perdut i un motorista amb gana d’entrepà de poble. Sense saber segurament que el pa és congelat perquè el forn ja fa temps que també va tancar.
Davant el pas del temps, lent molts cops, ràpid d’altres, però sempre demolidor i inaturable davant dels mortals, facturarem allò que tenim pendent amb nosaltres mateixos, tot remenant el cafè que ens ajuda a empènyer les cames segons quins dies i segons a quines hores.
Passarem algun dol i ens empassarem gripaus mentre al mateix temps, també podrem recollir alguna flor sense pensar que tot allò que ens passa, potser és per alguna cosa que nosaltres mateixos hem provocat o fins i tot, perquè algú maldestre o amb tota la bona intenció del món ens ho ha posat entre les mans i la feinada és com aprendre de nou a agafar quelcom que fins aleshores no ens havíem atrevit a agafar.
Aquí és on tot plegat comença a agafar sentit, aprendre i reaprendre a cada instant, aprendre a explicar de manera senzilla les coses complexes que tenim a dins, aprendre a sentir el que sent la persona que tenim al davant; quina feinada tot plegat i que enganyats ens tenim molts cops.
Irreverent i tossut com un vilaplanenc, al setembre, agafo el valor just i necessari per obrir-me i explicar a la parròquia que un glop de vi no fa mal, cantar és molt sa, ballar també, en el meu cas, sol millor.
Trepitjo com un ànec, sense mirar, amb el peu pla, sense compassió, sense poder agafar una línia recta, sense poder aturar-me ni per poder contemplar la branca que goteja amb l’albada d’un nou jorn. Ràpid, nerviós, impacient, indòcil amb allò que em rebel·la i em fa fer implosió, tant és que sigui dissabte, que diumenge, que dilluns, potser un dijous fa que hi hagi menys ona expansiva i l’angoixa descarrila per un instant, davant d’algun cos preciós (respiro) i una mirada suggerent de ser gravada per sempre a la retina.
Els acords van afinats cap on crec que han d’anar, tot i que sempre hi ha un claviller que fa la guitza per algun cop donat en el passat i això fa que en algun moment, soni quelcom desafinat quan menys t’ho esperes.
I au, un altre cop al toll, buscant la branqueta que em faci flotar, mirant de no empassar aigua, intentant tocar el fons amb les puntetes dels peus i mentrestant, el fons que no apareix.
Marxa setembre! Com i de quina manera m’he estimat jo els setembres, mes de fugida i retrobades, mes d’aire; frescor i calor. Marxa aquest setembre ple de pluja i buit de ganes.
La sort és que hi haurà més setembres, perquè a tots ens espera un setembre que, tard o d’hora, ha d’arribar com una gran nit.