El cel és de color préssec a mesura que ens anem apropant a la població on toca jugar el partit. El cotxe xiuxiueja perquè un fil d’aire entra pel vidre de la finestra que no està tancat del tot, el tanco bé i torno a comprovar que estigui ben tancat fent petits copets cap amunt al botó encarregat de pujar o baixar el vidre.
La tensió es pot respirar i en part, és normal, avui és una primera vegada per moltes d’elles, les més joves estaran ben acompanyades per les més veteranes que alhora també són prou joves, però les uneix l’amor per un territori, per una població i per la seva gent. Vet aquí la gràcia, agafades de la mà fan un equip de futbol sala femení, un altre cop, un any més, per compartir, gaudir i representar, i cony amb majúscules, com representen.
Sentiments ve de sentir i allò que ens remou de vegades amb una petita acció o un fet inesperat, esperat, volgut o no volgut ens pot capgirar el dia. Una visió concreta o el prisma de les coses fan entrar en joc a la vida petita. Mires a la pista del pavelló i només veus rialles, també ganes i com no, certa competitivitat. Guanya, però, el fet d’ajudar-se entre elles, d’empatitzar i de repartir minuts, perquè es tracta d’això i això és un joc. El futbol, un esport tan adulterat, tan artificial molts cops, tan mediàtic i tan capitalitzat, retroba la seva essència en equips com el Priorat Nord Femení que alhora també podria ser qualsevol altre equip de qualsevol altre territori.
El que semblava que seria un drama perquè no havien jugat mai un partit totes juntes acaba tenint un regust més dolç que no pas agre i en part, això és gràcies a aquesta manera de fer tan natural, tan planera i tan de veritat. Hem perdut sí, no hem fet cap gol, però només ens han fet un i tenint en compte que per a moltes d’elles jugar a futbol era una cosa impensable fins fa poc i que alguna ve d’altres esports i va estar a punt d’agafar la pilota amb la mà més d’un cop, el resultat va ser una estona de veritable plaer per als sentits. Tot fluïa!
Sentiments ve de sentir, un altre cop, sí. I aquí rau la gràcia de tot plegat, la importància de saber-se i sentir-se d’un grup, d’una tribu. La importància de valorar els petits moments, de compartir una cervesa amb un entrepà, d’explicar anècdotes i de construir ponts entre persones. El resultat aquí sí que rai, aquí el que importen són les persones i el compromís perquè sí, perquè se sent així, profund i sincer. Cal fer un equip sigui amb l’esport que sigui, perquè cal fer poble, fer pinya, fer xarxa, fer caliu i a la llarga fer història, perquè la local també s’ho val i des de la història local surten les llegendes més grans.
Ara només cal esperar cada cap de setmana per compartir un entrepà arribada la nit amb un somriure i l’anècdota de la mitja part, per dir quelcom, sense tenir cap dubte que malgrat tot, també s’han deixat la pell a la pista i el poble amb el seu gest és més gran. En acabar s’acomiadaran amb un fins dimarts que és el pròxim dia d’entrenament i segurament el primer de molts un altre cop.
I així de mica en mica construiran el que construeix el gest senzill, una època a la vida de cadascuna d’elles com moltes altres s’han escrit, que quedarà a la retina de molts altres que des de la grada de qualsevol pavelló assaborirem contemplant l’art de la simplicitat, l’art que fa la vida bonica.