L’últim sondeig d’Ipsos per a La Vanguardia situa el PSC com a primera força a Catalunya amb 36 diputats. Illa manté un lideratge clar, encara que amb menys suports que a la legislatura actual. El Parlament, fragmentat fins al límit, reflecteix un malestar social que cap força política hauria d’ignorar i anticipa un escenari ingovernable si no hi ha acords sòlids.
L’ascens de Vox i Aliança Catalana fins a 35 escons i un 24% dels vots no és un detall menor. És l’expressió d’una part de la ciutadania que se sent oblidada i que, en lloc de respostes reals, troba discursos fàcils que assenyalen culpables. Només cal veure l’última campanya de Sílvia Orriols a Ripoll, on prometia “recuperar la seguretat als carrers” sense una sola proposta concreta de política pública, per entendre com creix aquest relat simplista. Aquest creixement, a més, es veu alimentat per la campanya de la dreta espanyola contra Pedro Sánchez i la seva família, un relat que erosiona la imatge del govern central i que Vox utilitza com a palanca per guanyar vot metropolità i juvenil.
L’enquesta llança un altre avís que no es pot ignorar: la confiança en la justícia està sota mínims. Cada cop més ciutadans pensen que els jutges prenen decisions condicionades per interessos polítics i no per criteris jurídics. Els casos del jutge Peinado i del jutge Hurtado, amb resolucions que posen traves a l’aplicació de l’amnistia, han reforçat aquesta idea. La imatge que queda és la d’una justícia que interpreta la llei segons el moment i segons el clima polític. Quan la gent percep que la justícia no juga net, la democràcia es debilita. I en aquest buit creixen amb més força els discursos més radicals i els qui volen fer trontollar les institucions.
ERC i Junts viuen una cruïlla. Els seus votants, en gran part, aposten per l’estabilitat que encarna Illa, encara que els dirigents temin un cost electoral. Junts pateix una pressió doble: una part del seu electorat se’n va amb Orriols, atreta per un discurs radical, mentre que una altra part veu en el PSC un refugi moderat. La caiguda de 14 escons no és casual, és conseqüència d’aquesta fuga pels dos costats. En aquest context, Junts pot sentir la temptació, per una banda, assumir discursos d’extrema dreta (solament cal veure la darrera intervenció de Míriam Nogueras al congrés dels diputats) o de deixar caure el PSOE per desgastar al PSC. Però aquest és un joc perillós. El seu electorat, en gran part, demana estabilitat i vol evitar més bloquejos. Si la direcció del partit decideix prioritzar el càlcul polític al qual reclama la part més moderada i pragmàtica de la seva base, el cost pot ser alt.
El PSC, per la seva banda, encara té punts forts. Continua sent sinònim d’estabilitat, conserva un vincle sòlid amb l’electorat urbà i transmet la imatge d’un partit centrat en la gestió. Però ja no n’hi ha prou amb guanyar les eleccions. El repte és aconseguir un govern estable en un Parlament crispat i amb una extrema dreta que cada vegada té més pes. Per arribar-hi, necessita que ERC i Junts es moguin. Si es tanquen en el bloqueig, el resultat serà clar: l’agenda la marcarà la dreta radical i el Parlament quedarà ingovernable.
Catalunya comparteix aquest dilema amb altres països europeus. A França, Marine Le Pen marca l’agenda; a Itàlia, Giorgia Meloni governa; a Alemanya, Alternativa per Alemanya avança a l’est. En tots els casos, el buit l’han ocupat els extrems. Aquí, els partits democràtics encara són a temps d’actuar. El cordó sanitari no és un eslògan, és una necessitat ètica. Pactar amb l’extrema dreta seria acceptar que l’odi formi part de la normalitat institucional.
La ciutadania demana una altra cosa: solucions clares en habitatge, feina, seguretat i serveis públics. No vol més bloquejos. I a l’enquesta ho diu alt i clar: estabilitat abans que aventures que desgasten les institucions.
Gustavo Cuadrado és analista polític i professor associat a la URV.