Libres del Delicte, després d’una trajectòria d’èxit pel que fa a la projecció de la novel·la negra en català, acaba de fer un gir que implica adaptar el nom (ara es diu Delicte), canviar el disseny dels llibres i encarar un futur encara més sòlid i potent. I un dels encarregats d’estrenar la nova imatge, il·lustrada per Àlex Santaló, és un dels valors consolidats de la casa, Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977), mestre i traductor, que ja havia publicat ‘Lèmmings’ (premi Lloret Negre a la millor novel·la 2019) i ‘De sobte pensa en mi’.
La nova història que presenta, ‘El punt de ruptura’, aprofundeix una mica més en allò que podríem anomenar l’estil Dausà, una manera singular i pròpia d’abordar temes que entrarien dins d’una certa quotidianitat però que el Jordi sap portar als límits en tots els sentits. La seva capacitat i brillantor a l’hora d’observar la realitat que l’envolta es posa de manifest en una manera de plantejar i de tractar les històries i els personatges que acaba sent una dissecció íntima d’aquests protagonistes, de la seva manera de viure i de la seva manera de pensar i d’actuar.
En aquest cas concret el protagonista és un professor en crisi a qui una paternitat tardana li provoca angoixa vital, discussions conjugals i el supera per totes bandes. Decideix escapar-se durant unes hores de casa i refugiar-se en l’autocaravana familiar per tal d’aconseguir una mica de distancia i mirar d’assolir certa pau interior, però les coses es compliquen i el que havia de ser una escapada puntual sense més conseqüències es transforma en una complicada peripècia vital per un univers poblat d’éssers peculiars i de complicacions sobrevingudes.
Una de les virtuts literàries de Dausà és el fet de saber capbussar-se en ambients poc recomanables per tal de descobrir i presentar elements encara menys recomanables però dotats d’una singularitat sempre inusual, sempre trencadora. Es tracta de personatges que es mouen pels marges amb tot el que això implica. N’hi ha d’estripats, de violents, de lúcids, d’esbojarrats, dels que no saps si són genis o directament els hi falta un bull i així, entre tots va aixecant una història que, sense convertir-se en cap moment en una trepidant aventura d’acció sense fre, sense deixar uns ambients marginals però gens estranys, enganxa des de la primera línia i li permet mostrar totes les seves cartes, les seves habilitats literàries que són intenses, profundes i variades.
D’entrada un domini del llenguatge poderós i brillant que li permet moure’s en diferents registres, mostrant sempre sentit de l’humor, ironia, brillantor i un ventall extens d’expressions, de metàfores i de paraules que porten a primera línia un gran coneixement dels argots, de les expressions populars i de les parles no dogmàtiques, cosa que fa que la lectura, a més d’enganxar sigui intensa, divertida i plena de sensacions. Aquesta manera sòlida i brillant d’emprar la llengua i els registres populars es posa al servei d’un seguit de criatures que sense acabar de resultar-nos estranyes del tot, acaben sent excelses dins la seva marginalitat. Però el millor és que tot aquest desplegament no són focs d’artifici, no són banalitats sense cap lligam, ja que en realitat Jordi Dausà ho aprofita per cridar l’atenció, per demostrar que és un atent, lúcid i perspicaç observador de la realitat, de les moltes realitats que l’envolten, que és capaç de mirar on ningú mira i que d’aquesta mirada en treu joies literàries de primera magnitud. Ex-alumnes conflictius, traficants de droga a petita escala, immigrants a cavall de la delinqüència de cada dia i un secundari de luxe que dona la rèplica al protagonista, que costa de definir i d’encasellar, que és mou entre la genialitat i la bogeria, entre la seriositat i el deliri sense que sigui fàcil traçar la línia fronterera entre les diverses sensacions.
El Jordi fa que el lector es mantingui en tot moment en un estat de precaució, de prevenció i també d’incertesa, sense acabar de saber del tot quin territori trepitja, si té una base sòlida o són arenes movedisses que l’engoliran a la primera de canvi. I aquesta ambigüitat li serveix a la perfecció per dues coses bàsiques, la primera crear un clima on tot pot passar, on quasi res s’acaba de definir i on tot poc acabar convertint-se en una sorpresa inesperada; la segona anar deixant caure càrregues de profunditat, contundents critiques socials que apareixen de manera subtil, lliscant de manera tènue per la trama i deixant pòsit en el lector, fent que la reflexió enmig de la lectura sigui també una necessitat que circula paral·lela a la diversió i que transforma ‘El punt de ruptura’ en una successió de bombes de rellotgeria que esclaten a cada moment i que converteixen l’experiència en un joc molt complex i enriquidor.
Ironia, sentit de l’humor i desconcert són les eines que el talent desmesurat de Dausà utilitza per anar transformant una experiència que, per l’escenografia i les dimensions generals podria ser comuna a qualsevol de nosaltres, sense grans escarafalls, ni situacions perilloses ni inversemblants, en un viatge interior i exterior que acaba resultant singular, quotidià i desconcertant a la vegada. Un viatge que retrata aquest punt de ruptura, els diferents punts on tot es va esquerdant fins que arriba al trencament definitiu, una progressió que costa d’aturar i, de vegades, fins i tot de preveure. La novel·la és una successió ben travada d’enganys a la realitat, un joc que la desdibuixa fins arribar a crear miratges que s’escapen del que es podria dir una sensació de comoditat, fent que el conjunt sigui atractiu i magnètic i també és la demostració pràctica que Jordi Dausà és una de les veus que cal seguir sense embuts en la nova narrativa negra catalana.