Calaix desastre (Fito Luri) és una secció de poesia satírica i irònica en català que retrata les petites i grans misèries de la condició humana. Amb un estil que delata l’autor, cada poema ofereix una mirada crítica sobre actituds, vicis i contradiccions.
El territori, els seus habitants, els costums, les manies, les febleses i les certeses són la matèria primera d’una escriptura incisiva, espontània i, sobretot, plena de vida.
Poema 1: El salt de la reina boja
La platea està ben plena de buits.
A dalt,
el senyor Altell
distreu la seva fantasia de toc mandibular
amb un posat mentider.
Protagonista dins del seu cap,
sort en té
que el palco on es posa,
com un pavó acabat d’estrenar,
està ben equilibrat.
Si fos damunt de l’escenari,
que té un terra força inclinat
cap al precipici,
la baba,
la mala baba,
només li rajaria
per una banda de la boca.
Com el pelicà que és,
robant el peix
a dones i homes,
està allà, postrat,
amb les mans sobre la barana
de precet
d’un palco ple de pols.
Regalimant bilis,
mirant la platea
plena de buits.
Buits
que han creat aquelles i aquells
que han marxat riu avall
fins arribar a una diana de brossa,
enmig d’un oceà de restes,
pensant
que aquell turó al final del camí,
hàbil amb les paraules,
seria la seva salvació.
Mentrestant,
els rosteix a tots
com pollastres a l’ast,
coberts d’espècies,
amb un toc de llimona
i més mala bava,
molta mala bava.
Quina teulada tan intensa
els caurà al damunt,
tan incerta
que no seran a temps
de sortir al jardí
a respirar.
I tots allà,
entre olis,
prunes
i mitja llimona estovada,
observant com algú,
amb una Xibeca de dos euros
i patates xurreres fetes a Valls,
se’ls cruspirà a totes i a tots,
tot esperant el maig.
Ser o no ser,
aquesta és la qüestió.
O potser era:
estar al cas
o no estar?