L’ofici de periodista és meravellós. I no pas pel que es cobra (en general, està molt mal pagat) o per la possibilitat de conciliar feina i família (absolutament impossible atenent uns horaris draconians). Ara bé, el component de passió i vocació que porta implícit és extraordinari. I et permet conèixer gent increïble amb qui comparteixes aquesta mateixa disposició vital i professional per explicar i descriure les coses que passen en aquest món, convertint-te en historiador de la vida quotidiana.
Jo em puc considerar afortunat pel fet d’haver conegut, durant tots aquests anys, companyes i companys de feina senzillament fantàstics. Amb els qui hem compartit rodes de premsa infinites, cobertures eternes, manifestacions tumultuoses, o un bon àpat per intentar arreglar el món. El de Reus, naturalment. I una d’aquestes persones era la periodista Anna Mor, que ens va deixar diumenge després de fer front a un càncer amb una enteresa absoluta i amb una lluita exemplar.
La desaparició de l’Anna ens sumeix en una tristesa profunda perquè hom té la sensació que una vegada més es confirma la màxima que se’n van les i els millors. I, el que és pitjor, se’n va massa aviat, amb tota una vida al davant, amb molt de camí per recórrer en el món del periodisme i també en el de la música. Perquè també va excel·lir com a mestre i intèrpret de piano. Dotada d’una sensibilitat extrema, es va convertir en una grandíssima pianista, deixant empremta del seu mestratge al Conservatori Professional de Música de Vila-seca i a l’Escola de Música de Torredembara, demostrant també la seva capacitat interpretativa dalt de l’escenari. En aquest últim vessant destaca la seva participació en el trio Brull-Salvadó-Mor, fent conjunt amb la Núria Brull i l’inquiet Jordi Salvadó.
Precisament, fou el Jordi el que advertia al seu facebook de la desaparició de l’Anna apuntant que «somrient és com et recordarem sempre». Perquè si un tret va caracteritzar sempre a l’Anna, va ser el seu somriure infinit. M’ho recordava el Pere Miró, company seu en una d’aquestes redaccions de mitjans on ella va escampar la seva impecable professionalitat i una bonhomia excepcional. «Quin somriure que tenia…» em confessava el Pere en saber la notícia.
Perquè més enllà de les seves innegables virtuts, de la seva capacitat absoluta de treballar i d’excel·lir en nombroses disciplines, de ser una companya exemplar, l’Anna va ser capaç de somriure a la vida, fins i tot en els moments més adversos de la seva fatal malaltia. Una evidència que demostra la seva valentia, la seva fortalesa, que avui, més que mai esdevenen un autèntic exemple. Perquè el món de Reus, tant ple de detalls i simbolismes que sovint no es veuen i que únicament s’intueixen, a partir d’avui s’enriqueix amb el somriure infinit que l’Anna Mor ens regalarà, des del cel, per sempre més.
Un petó, Anna, del teu Baiges.
Josep Baiges és periodista.