Visibilitzar el suïcidi d’un ésser estimat, interioritzar-lo i acceptar-lo, tot i que sigui un repte de llarga durada, és potser el desafiament més inesperat i més complex que han d’assumir els familiars supervivents.
Inesperat perquè, com en el cas de qui subscriu, en perdre una germana ara fa gairebé un any, víctima d’un trastorn depressiu major durant molts anys, existeix —malgrat tot— una mena de consens que avui dia disposem d’experiència mèdica, a través de la psiquiatria, i farmacològica, mitjançant els medicaments, així com institucional gràcies als hospitals i centres de salut mental, que ofereixen suport professional a les persones que pateixen aquest tipus de malalties. Tot plegat amb un objectiu compartit: evitar un desenllaç fatal.
Però també és un desafiament enormement complex. I és complex perquè són molts i de diversa naturalesa els interrogants que se’ns plantegen als familiars després de saber que l’ésser estimat ha decidit llevar-se la vida. El desig de trobar respostes a aquestes preguntes i sentiments abstractes com la culpa, la responsabilitat, la ràbia, la ira i fins i tot la por, el recorregut dels quals ha de concloure amb l’acceptació, i la cerca d’espais per abordar el dol ens permeten descobrir l’existència d’associacions que faciliten entorns de comprensió i fins i tot commemoracions com la del tercer dissabte del mes de novembre de cada any, quan se celebra el Dia Internacional del Supervivent per la pèrdua d’un ésser estimat per suïcidi. Un dia per donar veu a les persones que, en moltes ocasions, ens veiem obligades a viure el dol en silenci.
Per això, són igualment importants els esforços dedicats a la prevenció del suïcidi, tal com s’insta a les administracions públiques i a la ciutadania en general amb motiu del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, que se celebra anualment el 10 de setembre, promogut per l’Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi (IASP) i avalat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). I són dignes d’un reconeixement especial les Jornades per a la Prevenció del Suïcidi durant aquest mes, organitzades per l’Ajuntament de Reus en col·laboració amb l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi.
Tal com ens recorda Oriol Pontasí-Murlà en la seva antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi, ‘O no ser’, va ser Albert Camus qui va subratllar: “no hi ha més que un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi”.
No és insubstancial el fet que reusdigital.cat m’hagi cedit part d’aquesta pàgina per compartir la meva experiència amb el lector, i ho agraeixo sincerament. No en va disposem a Reus de l’Institut Pere Mata, reconegut internacionalment pels seus treballs de recerca en el camp de la psiquiatria i el tractament de les malalties mentals. Però el suïcidi continua sent una de les causes de mort que manté índexs estadístics elevats, tal com ens recorda l’Organització Mundial de la Salut: cada any, més de 720.000 persones moren per suïcidi. O, ja des d’una perspectiva d’autora, ens ho destaca Laura Llevadot en el seu assaig titulat Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars, xifra que coincideix amb les últimes estadístiques anuals facilitades per l’INE sobre les defuncions per suïcidi a Espanya. És per això que la societat en general necessita reclamar millors plans o estratègies específiques estatals per a la prevenció del suïcidi.
La mateixa magnífica arquitectura modernista del complex d’edificis que conformen l’hospital psiquiàtric Pere Mata ens pot conduir a l’equívoc romàntic que al llarg de la història, la literatura, la música i altres arts han creat en el nostre imaginari sobre el suïcidi. Tanmateix, això ja no és així, és més, mai no ha estat així, perquè el procés d’investigar sobre els trastorns mentals, sigui quin sigui el seu origen, patologia i desenllaç, continua sent encara un viatge cap a la foscor. Qui subscriu comparteix que ja no és vàlida la visió que el suïcidi és una manifestació de malaltia mental, presentada com si fos no només veritable sinó beneficiosa tant per als pacients com per a la població en general, ja que també s’ha de considerar la capacitat de llibertat de disposar dels nostres propis cossos. Cal, doncs, descórrer amb serenitat la cortina per descobrir que el coneixement, la llum, en definitiva, ens pot ajudar a comprendre el fenomen i a fer-hi front no només com a familiar sinó també com a societat en el seu conjunt. Aquest és el meu homenatge a la meva estimada germana. Descansa en pau en el teu somni, Joana.
Ricardo Mor és diplomàtic.