Va ser l’escriptor i polític Nani Riera qui va dir fa anys en una entrevista televisiva que els partits polítics no calia que lluitessin per ser la primera força política del país, perquè qui és la primera força és el Partit Localista de Catalunya. I ja hi tornem a ser, ho tornem a comprovar amb tota la polseguera que ha aixecat la decisió de l’Ajuntament de Tarragona d’incloure en el seu projecte de Pla General d’Ordenació Urbana un espai per construir l’estació de trens intermodal, que ja està planificada a Vila-seca.
L’argument, diu l’alcalde de Tarragona, és que la ciutat és qui més viatgers aporta al sistema ferroviari del Camp, i que les infraestructures s’han de col·locar on hi ha la gent, i no a l’inrevés. I un cop publicada la decisió, tots els partits de Tarragona, excepte els Comuns, fan costat a l’alcalde. Els mateixos partits que a Reus i a Vila-seca clamen al cel pel que suposa de trencament del consens territorial que s’havia generat amb l’opció de Vila-seca, que té el gran avantatge que està molt a prop de l’aeroport, amb tot el que implica això pel que fa al seu potencial de futur.
La complexitat de la xarxa ferroviària que s’està dibuixant al Camp de Tarragona fa difícil d’entendre el debat, que presenta moltes arestes i que té en la històrica decisió d’instal·lar l’estació d’alta velocitat a Perafort el principal precedent. Aquesta estació, que resulta que és de tots i de ningú a la vegada, ha tingut èxit i té uns nivells d’ús més que notables. I si repassem la història, podem dir que encara sort que sigui a Perafort, perquè una primera opció era que la línia d’alta velocitat passés pel Coll de Cabra, al Pla de Santa Maria, en paral·lel a l’autopista AP-2, per entrar a la plana del Camp, opció que arribava després de descartar que la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid passés per la Catalunya Central i no pel Camp de Tarragona. Acostar la via a la costa (es va intentar) complicava i encaria molt el projecte de línia d’alta velocitat Madrid-Barcelona, per a la qual, qualsevol parada afegida era una nosa a l’objectiu principal del projecte, que era el d’acostar les dues grans capitals mitjançant un trajecte que durés poc més de dues hores. Perafort va ser el mal menor. El resultat final va ser que Tarragona era l’única capital provincial que no tenia estació d’alta velocitat, i això encara pesa molt en l’imaginari tarragoní.
El que ha sorgit aquests dies és la mostra d’un debat important, i que no és nou. Si analitzem les controvèrsies que hi va haver al seu dia pel tema de l’estació de Perafort i, sobretot, pel model de desplegament territorial de la Universitat Rovira i Virgili, veurem com els arguments es repeteixen. Per a la URV hi havia dos models: el de creació d’un gran campus el voltant de la T-11 (el carrer Major del Camp de Tarragona pels qui més creuen en l’àrea metropolitana), amb tots els edificis i facultats, o el model urbà que finalment es va adoptar, de manera que tots els municipis tinguessin facultats integrades en la seva trama urbana. El campus facilitava molt la gestió de la mateixa universitat, del transport públic per accedir-hi… El problema era que els terrenys adequats, a prop de la Boella, eren al terme de Reus i això, tot i que es va arribar a pactar, va decantar finalment la decisió del govern tarragoní de Joan Miquel Nadal (CiU), alcalde abanderat del concepte «tarragonisme radical i brillant», que amb el «Reus és capital», eren els eslògans, difícilment compatibles, de les polítiques de campanar a una banda i l’altra del Francolí. I no ens enganyem: la històrica decisió d’instal·lar a Reus la Facultat de Medicina pesava molt en el debat. A Tarragona encara parlen de robatori quan es refereixen a aquest episodi.
Ara el debat és similar, amb la diferència que amb els campus universitaris urbans tothom podia guanyar-hi alguna cosa, i amb aquesta estació, només hi guanya Tarragona. Cal decidir entre una estació amb bons accessos per a tothom, o una estació urbana per a Tarragona. Model campus, o model urbà. Amb l’actual estat de les coses, hi ha el risc que el consens metropolità que es va començar a gestar la passada legislatura municipal i que en aquesta havia rebut un fort impuls, es trenqui i torni a passar molt de temps abans no es torni a crear, tot i ser necessari per a molts projectes, com el del tramvia, element clau que pot ajudar a vertebrar aquest territori tan complex i que si ja estigués fet, segur que el debat seria un altre.
El que planteja l’alcalde Viñuales és tan car, que potser per aquí vindrà la negativa a tirar-ho endavant. A Vila-seca s’aprofiten vies, a Tarragona cal crear ramals nous. Fer entrar l’alta velocitat en trames urbanes és un repte immens. Refer els actuals projectes costarà molt de temps.
I podem analitzar de passada la derivada política: El PSC té un problema important entre mans, i haurà de decidir. És el PSC qui governa a Tarragona, a Reus, a Barcelona i a Madrid. Es posaran d’acord, o els alcaldes exerciran la doble militància, la del PSC i la del Partit Localista que deia Nani Riera?
Tarragona té 145.000 habitants. I el Camp de Tarragona sencer, frega el mig milió, que se supera de llarg en plena temporada turística. I fa la sensació que no som conscients del potencial que té aquest territori, perquè si no, no s’entén per què es torna a obrir un debat que pot tenir com a conseqüència que qui ha de construir l’estació digui que ja la farà quan al territori es posi d’acord. I, ara per ara, l’acord sembla difícil. I ves que no perdem un altre tren.