Reus presumeix —amb motius— d’haver ampliat i renovat diverses zones verdes urbanes en els darrers anys. Però una ciutat no es mesura només per les obres inaugurades, sinó per la cura diària del que ja té. I aquí és on, massa sovint, encara grinyolem. L’aposta per naturalitzar la ciutat és innegociable en plena emergència climàtica, i en aquest sentit cal aplaudir el projecte RENATUReus que ha impulsat actuacions importants, gràcies al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), finançat per la Unió Europea – NextGenerationEU, que han permès, i permetran transformar espais que reclamaven una mirada renovada. És una bona notícia. Però no és suficient.
El problema apareix quan l’esforç s’aboca majoritàriament a la inauguració i no al que passa després. Crear una nova zona verda és relativament senzill: un projecte atractiu, una partida pressupostària i una foto per l’expedient. Mantenir-la, en canvi, exigeix constància, planificació i recursos continuats. I aquest és el veritable indicador de qualitat urbana. Sense manteniment, fins i tot la millor intervenció es marceix. Literalment i metafòrica.
El Passeig de la Boca de la Mina n’és un exemple clar. La transformació d’aquest itinerari emblemàtic va ser una gran actuació, amb un disseny cuidat i una forta inversió. Els qui de ben petits ja fèiem del passeig el nostre espai de racons secrets infantils, així com el conjunt de la ciutadania, ho vàrem rebre com un regal: un espai per passejar, fer esport i gaudir d’un entorn que connecta la ciutat amb la memòria històrica recent de Reus. Però el pas del temps ha evidenciat un problema recurrent: manteniment insuficient o irregular, vegetació malmesa, arbres morts, reg deficient i mobiliari que reclama més atenció de la que rep. L’obra és excel·lent, la cura d’aquest espai tan emblemàtic no ho és tant.
És aquest el futur que els espera al nou sistema urbà de drenatge sostenible de la rotonda de l’avinguda de Riudoms o a les recentment inaugurades Basses del Pedret?
I aquest patró, el de la desatenció i manca de cura, es repeteix en carrers i parcs de la ciutat: escocells buits, escocells «vius» que en realitat són escocells oblidats, espais verds que perden vitalitat, zones enjardinades que no reben la més petita atenció. No es tracta només de fer «més»: es tracta de fer «millor».
El Pla Respira (R2) impulsat des de l’ajuntament, té com a objectiu el plantar nou arbrat per arribar a sumar cinc mil arbres nous en deu anys, que se sumarien als 18.400 plantats actualment. Els escocells buits i l’arbrat mort que veiem pels carrers de Reus, s’aniran reemplaçant al mateix ritme?
A Reus, no costa gaire trobar exemples on el manteniment no arriba a temps o no és prou rigorós. Sistemes de reg mal ajustats que generen tolls en unes zones i sequedat en d’altres, plantes arbustives desbordades, gespes que no superen els mesos d’estiu, mobiliari deteriorat que ningú substitueix, camins mal resolts o plens de clapes que es fan de difícil transitar. Són petites coses que, sumades, esdevenen un problema estructural.
Aquesta situació té un impacte immediat, ja que la imatge urbana es ressent. L’espai públic descuidat transmet desordre, desídia i fins i tot pèrdua de seguretat. I aquí cal recordar una obvietat que sovint oblidem, un parc, una zona verda, no és només una obra, és un organisme viu que sense atencions constants, es degrada. Mantenir el verd requereix planificació, recursos estables i equips suficients. Vol dir anticipar-se a les necessitats, especialment en un context de sequera que obliga a repensar el tipus de vegetació, el reg i els criteris de gestió.
La pregunta que ens hauríem de fer i respondre és senzilla: volem zones verdes per ser fotografiades o zones verdes per ser viscudes?
Perquè una ciutat que aposta de debò pel verd urbà no només inverteix en nous espais, sobretot inverteix a cuidar-los. El verd urbà és una infraestructura, exactament igual com ho és l’asfalt o el clavegueram. I, com qualsevol infraestructura, necessita revisió i atenció.
Reus ha avançat en la direcció correcta creant més zones verdes i renovant-ne d’altres. Però el pròxim pas, imprescindible, és situar el manteniment al centre de les polítiques de verd urbà. Reus necessita projectes que durin, que funcionin sempre, que generin orgull veïnal i que millorin la qualitat urbana. I això només és possible si el manteniment deixa de ser un capítol secundari del pressupost i es converteix en una prioritat política i tècnica. No és una qüestió estètica, és una qüestió de salut, de confort climàtic i de model de ciutat.
Plantar és important, sí. Però cuidar és governar. I és aquí on ens juguem de veritat la qualitat dels espais que compartim.
Jordi Domingo és enginyer tècnic agrícola.