Haver de parlar, una vegada i una altra, dels mateixos assumptes podria ser feixuc si no fos per les repercussions que tenen en la vida quotidiana. Que, de manera reiterada, es vagin produint canvis en les propostes, modificacions en els compromisos i esmenes en l’aplicació d’actuacions per part dels dirigents polítics, és com el riu Borró: subterrani, però que, de tant en tant, surt a la superfície. Ens fan creure que tot és nou, quan en realitat es tracta del mateix corrent, del mateix origen, només que aflorat en moments diferents.
Cada dia ens trobem amb una situació aparentment nova: el menyspreu del català en molts àmbits. Són recurrents les queixes d’usuaris de diversos serveis —especialment en la sanitat pública catalana— que denuncien no ser atesos en la seva llengua. De fet, segons dades recents, un 47,8% del personal sanitari no fa servir mai el català; un 30,9% ni tan sols el sap parlar i un 13% no l’entén. Ara sembla que el Govern ha tornat a «descobrir» aquesta situació i anuncia que exigirà, durant el primer any d’ocupació, l’obtenció del nivell B2 de català. Però, com si fins ara desconeguessin la problemàtica, tampoc semblen ser conscients que només un terç dels professionals acaba el curs.
Mentrestant, continua la campanya del govern espanyol a la Unió Europea —arran dels acords amb Junts— per al reconeixement oficial del català. Tanmateix, la UE no fa més que buscar excuses per no tirar-ho endavant: que si cal persuadir els estats membres, que si s’han de modificar tractats. És difícil convèncer representants europeus quan alguns catalans treballen activament perquè el català no sigui reconegut. Això sí, a Alemanya —un dels països més reticents— ha sorgit un grup de catedràtics demanant-ne el reconeixement. Potser haurem de donar la raó al president Quim Torra quan afirmava que el català només serà oficial a Europa quan Andorra entri a formar-ne part. Esperem que no sigui massa tard, abans que Núñez Feijóo tingui oportunitat d’aplicar la seva idea de garantir un 50% de castellà a les escoles catalanes.
Sembla que aquesta petició a la UE és una de les poques promeses del govern de Pedro Sánchez que realment s’ha intentat materialitzar. De fet, Oriol Junqueras ja afirmava el 2012, en una entrevista a La nit al dia, que “nosaltres estem convençuts que negociar amb l’Estat espanyol no té cap sentit, perquè l’Estat espanyol sempre incompleix tots els acords als quals arriba”. Llàstima que li falli la memòria, o potser ha canviat de criteri, vista la quantitat de negociacions que ha mantingut amb l’executiu de Sánchez.
Fins ara, cap dels grans acords s’ha complert, almenys no en la literalitat en què es van anunciar. Pel que fa a Rodalies, el traspàs ha estat parcial i el control continua en mans estatals. En relació amb l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), tampoc hi ha avenços significatius. Oriol Junqueras —quan era conseller d’Economia l’any 2016— la definia com una estructura d’estat imprescindible. Però actualment només compta amb 875 treballadors, molt lluny dels 4.400 de l’Agència Tributària espanyola. Difícilment pot considerar-se, doncs, una estructura d’estat real.
Aquest també és un dels punts que surten a les negociacions entre el PSC i el PSOE, és a dir, entre el Govern de la Generalitat i el del conjunt de l’Estat, per intentar complir l’acord entre Salvador Illa i Junqueras sobre un finançament singular i la gestió íntegra dels impostos des de Catalunya. Però des del Ministeri d’Hisenda no volen sentir a parlar ni de recaptació total, ni d’ordinalitat. La suposada “singularitat” hauria de ser per a tothom, tornant-nos al vell “cafè per a tothom” de l’època de Felipe González. De moment, cap concreció. Carme Forcadell ha estat molt clara: “molts militants que van votar la investidura d’Illa, ara no ho farien”. Un reconeixement lloable, però que hauria estat millor veure abans, ja que el seu president ho havia advertit fa més d’una dècada.
Tenim damunt la taula les mateixes carpetes de sempre. Les dificultats per viure i parlar en català són esfereïdores. A Castelldefels, en una sessió de cinema a l’aire lliure, es va interrompre una pel·lícula en català perquè una persona va exigir veure-la en castellà. Quan la projecció es va reprendre, ja estava doblada al castellà, com si res hagués passat. Una altra carpeta: la manca de finançament adequat, pendent de revisar des del 2014 i encara sense solució.
I per si tot això fos poc, ara ens trobem amb les declaracions de Ione Belarra, secretària general de Podemos, que acusa els Mossos d’Esquadra de fer “batudes racistes” en cas de tenir competències en immigració. En el seu afany d’anar a l’extrem per guanyar algun vot més, sembla que confon Catalunya amb altres realitats o, potser, oblida episodis més propers, com quan era ministra de Drets Socials i van morir immigrants en actuacions sota el seu mandat.
Les carpetes són les mateixes. Només canvia qui les manipula. I massa sovint, com el riu Borró, tornen a emergir sense que s’hi hagi fet net.
Joan Bermúdez i Prietro és advocat i politòleg.