Cases sense sostre, carrers engolits per la vegetació, campanars que encara resisteixen i pobles sencers on fa dècades que no viu ningú. Però també antigues cases que tornen a obrir les portes, festes majors recuperades i nuclis que es resisteixen a desaparèixer. El despoblament ha deixat una profunda empremta al Camp de Tarragona i darrere de cadascun d’aquests pobles hi ha una història diferent.
Aquestes històries han estat recopilades per Pobles Abandonats, un projecte de recerca concebut a partir dels principis de la ciència ciutadana i la ciència oberta, amb la participació de la ciutadania, els centres d’estudis locals i la comunitat investigadora. Durant set anys, investigadors de diferents disciplines han recorregut el territori, consultat arxius i fons documentals i realitzat entrevistes per reconstruir la història dels nuclis abandonats o en procés de despoblament dels territoris de parla catalana.
El resultat és una base de dades i un mapa de consulta pública amb prop de 1.500 nuclis i més de 23.000 recursos documentals. A Catalunya, el projecte ha indexat 1.059 nuclis: 747 es mantenen vius amb menys de 30 habitants, 206 estan abandonats i 106 es troben en procés de recuperació o tenen usos estacionals. La radiografia de la demarcació de Tarragona és especialment significativa: s’hi han identificat 105 nuclis, dels quals 52 continuen vius amb menys de 30 habitants, 41 estan abandonats i 12 es troben en procés de recuperació.
La recerca evidencia, a més, una paradoxa especialment actual, ja que mentre les àrees urbanes pateixen una forta pressió residencial, molts nuclis rurals disposen d’habitatges buits o infrautilitzats. Recuperar-los, però, no és tan senzill. La manca de serveis, la baixa accessibilitat, l’absència d’activitat econòmica o les dificultats de rehabilitació limiten la possibilitat que tornin a tenir habitants.
La Mussara, de més de 300 habitants al silenci
Un dels exemples més coneguts és la Mussara, al terme de Vilaplana. Situada a 990 metres d’altitud, apareix documentada ja l’any 1173, tot i que s’hi han localitzat restes sarraïnes anteriors. Segons la documentació recopilada per Pobles Abandonats, el nucli va viure el seu màxim poblacional a mitjan segle XIX, quan va arribar als 323 habitants.
El 1900 encara hi vivien 291 persones; el 1920 ja eren 169; el 1940, 94, i el 1960 només en quedaven una dotzena. La duresa de l’entorn, la manca d’aigua, la pobresa de les terres i l’absència d’electricitat, telèfon, bones comunicacions o un metge a l’abast van contribuir al despoblament.
Una de les paradoxes de la seva història és que la carretera que es va començar a construir el 1922, en comptes de donar nova vida al poble, va contribuir a accelerar-ne el despoblament. També hi va influir un procés de compra sistemàtica de cases i masos amb la perspectiva d’una possible reurbanització que finalment no va prosperar.
Els antics habitants van marxar principalment cap a poblacions properes, especialment Vilaplana, però també l’Albiol, l’Aleixar, Alforja i Reus. El 1961, l’antic terme de la Mussara es va incorporar al de Vilaplana. Avui no hi viu ningú, les 22 cases inventariades estan en mal estat i el campanar de Sant Salvador continua sent la gran silueta d’un poble desaparegut.
Gallicant, vuit cases i cap carrer
A la part septentrional d’Arbolí, a 860 metres d’altitud, Gallicant constitueix un altre testimoni del despoblament de les muntanyes de Prades. El projecte Pobles Abandonats documenta el nucli ja l’any 1158, quan apareix com a ‘Podium Gallicantum’.
La seva història acumula episodis singulars. Durant el segle XII hi ha constància de l’aparició d’una comunitat càtara i, després de la Guerra de Successió, el guerriller Pere Joan Barceló, conegut com a Carrasclet, va utilitzar la zona d’Arbolí i Gallicant per portar-hi militars presoners durant les seves topades amb les tropes filipistes.
Gallicant mai no va tenir ni església ni escola. Els infants havien d’anar a Arbolí i els habitants vivien principalment de l’agricultura i la ramaderia. Cap al 1920 va assolir el seu màxim poblacional, amb una seixantena de persones. Una altra singularitat era la seva estructura: les vuit cases estaven arrenglerades formant una unitat compacta, sense carrers que les separessin. Després de la Guerra Civil va començar la davallada definitiva i, cap al 1960, els últims habitants van marxar a Arbolí. Avui les vuit cases estan deshabitades i en procés d’enrunament.
Fatges i el projecte arribat des del Japó
Una de les històries més sorprenents és la de Fatges, al terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Documentat almenys des del segle XIV, va viure el seu moment de màxima esplendor l’any 1900, amb 77 habitants. El 1950 només n’hi quedaven una desena i el nucli va acabar despoblat.
Mig segle després, Fatges va tenir una insòlita oportunitat de recuperar-se. Segons documenta Pobles Abandonats, l’any 2001 es va impulsar un projecte de restauració d’antigues masies vinculat a l’arquitecte japonès Masayuki Irie, acadèmic de la Universitat Waseda de Tòquio i estudiós de l’obra d’Antoni Gaudí, que havia descobert el poble mentre estudiava l’arquitectura tradicional del Baix Camp. La iniciativa pretenia reconstruir tres edificis. Un havia de seguir l’arquitectura tradicional del Baix Camp; un altre es plantejava com una construcció d’espai diàfan, i el tercer havia d’acollir un hotel i un centre d’estudi per a estudiants d’arquitectura del Japó i Catalunya.
El projecte, però, no va arribar a completar-se. La fitxa apunta que el terratrèmol de Fukushima de 2011 va provocar que els recursos procedents del Japó es destinessin a la reconstrucció dels edificis afectats pel desastre. Actualment, només dues de les prop de 22 construccions de Fatges es troben en bones condicions. El lloc també està envoltat de llegendes sobre crims i bruixeria. La mateixa investigació adverteix, però, que es tracta d’històries i rumors vinculats al poble i que no hi ha un únic motiu reconegut que expliqui el seu abandonament.
Castelló, tornar a començar mig segle després
No totes les històries acaben amb la desaparició. També a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant hi ha Castelló, un dels exemples més significatius de recuperació d’un antic nucli abandonat. El poble havia arribat als 142 habitants l’any 1900, però la població va anar disminuint fins que el 1948 va quedar completament abandonat. La localització dificultava les comunicacions i Castelló no disposava d’església, escola, aigua corrent ni electricitat.
El canvi va començar el 1998 amb la creació de l’Associació Masia de Castelló, destinada a recuperar el patrimoni històric i etnològic del nucli. Diversos antics propietaris van cedir immobles a l’entitat perquè poguessin ser reconstruïts. Segons la fitxa del projecte, nou propietaris havien donat onze cases, amb la garantia que no tornarien a mans privades.
Una dotzena de cases han estat recuperades i el projecte hi comptabilitza una família resident, tot i que a l’Idescat només hi constava un habitant. Les activitats culturals també han estat una eina per finançar la reconstrucció. La més coneguda és el Pessebre dels Estels, que en l’edició de 2017 va reunir 39 escenes, 220 actors i més de cent col·laboradors.
Remullà recupera les cases i la festa major
Un altre exemple de recuperació és Remullà, també al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Va arribar als 142 habitants l’any 1900, però el despoblament es va accentuar a partir dels anys quaranta fins que va quedar abandonat el 1962. Els veïns es van traslladar principalment a Vandellòs, on tenien accés a més serveis.
En les últimes dècades, però, el poble ha començat una lenta recuperació. S’han rehabilitat quatre cases, s’ha asfaltat el camí d’accés, s’ha reconstruït un immoble com a alberg i s’ha recuperat la festa major de Sant Miquel.
A principis dels anys 2000 també es va crear la Comissió de Remullà, formada majoritàriament per descendents dels antics habitants. Oficialment no hi consta població permanent, però les cases rehabilitades permeten l’ocupació temporal. El nucli té, a més, una particularitat: és l’indret més ric en aigua del terme, amb tres fonts i dues preses properes, i als seus voltants encara hi ha camps d’avellaners conreables.
Bonretorn, resistir amb només dos habitants
Entre l’abandonament i la recuperació existeix una tercera realitat: els nuclis que mai no han acabat de desaparèixer però que sobreviuen amb molt pocs habitants. És el cas de Bonretorn, agregat de l’Albiol. Format actualment per només sis o set cases, va viure el seu millor moment entre el segle XIX i el primer terç del XX, quan hi residien permanentment set o vuit famílies.
Avui les construccions es troben en bon estat i el nucli disposa d’aigua i electricitat, però, segons les dades de l’Idescat de 2023 recollides per Pobles Abandonats, només hi resideixen permanentment dues persones. Temporalment, però, hi poden viure fins a quatre famílies.
També resisteixen les Irles i les Voltes, totes dues vinculades a Riudecols. Les Irles tenia 26 habitants segons les dades de 2021 recollides pel projecte i conserva aigua, electricitat i parada d’autobús. Les Voltes en tenia només cinc, malgrat conservar disset cases en bon estat i disposar d’aigua i llum.
De Selma a la Sala de Comalats
La realitat descrita al Baix Camp es repeteix en altres comarques del Camp de Tarragona. A l’Alt Camp hi ha Selma, al terme d’Aiguamúrcia, un antic nucli medieval avui abandonat. El poble va créixer sota la protecció del castell i la seva història va estar vinculada primer a l’orde del Temple i posteriorment als hospitalers. Les restes de les cases i de l’església de Sant Cristòfol continuen dibuixant avui l’estructura de l’antic nucli.
A la Conca de Barberà trobem una realitat diferent a la Sala de Comalats, al municipi de Passanant i Belltall. El petit poble es va formar al voltant del seu castell medieval, del qual encara es conserva una torre quadrada. A principis del segle XX hi vivien dotze famílies, però el nucli va acabar despoblat durant els anys seixanta. En les darreres dècades, però, ha recuperat activitat i torna a tenir vida, un exemple més de com alguns d’aquests petits pobles han aconseguit revertir, almenys parcialment, el procés de despoblament.
La Sala conserva també elements que permeten llegir-ne el passat: cases del segle XVI, l’antiga torre del castell i una església iniciada a començaments del segle XIX, destruïda el 1936 i restaurada el 1973. El conjunt manté, a més, l’arcada d’accés a l’únic carrer del poble.
Un debat que va més enllà de les xifres
La realitat d’aquests nuclis va ser precisament un dels elements de debat del Congrés Internacional (DES)ABANDONAMENT, celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on investigadors i especialistes van analitzar el despoblament i les seves conseqüències des de diferents perspectives.
Durant les jornades es va posar sobre la taula que el futur dels territoris rurals no depèn únicament de les infraestructures o els serveis. Els experts van analitzar també la influència dels canvis culturals i de les expectatives de cada generació, el paper de les escoles, el turisme sostenible i la capacitat dels governs locals per generar noves oportunitats. El congrés també va permetre comparar la realitat catalana amb experiències internacionals, com les de les Illes Fèroe o les zones de muntanya d’Àustria.
El mapa resultant dibuixa, en definitiva, un Camp de Tarragona de contrastos. Hi ha pobles que fa més de mig segle que no tenen habitants, d’altres que resisteixen amb dues, cinc o vint persones i alguns que, després de dècades de silenci, han començat a recuperar cases, celebracions i activitat. Històries diferents que demostren que darrere les xifres del despoblament hi ha també les decisions, les dificultats i els intents de recuperació de cada territori.