Ferdinand Lassalle, pensador i polític prussià, va publicar l’any 1863 el llibre ‘Què és una Constitució’. En aquest treball afirmava que la veritable constitució eren els pressupostos de l’estat, perquè, argumentava, més que un simple procés comptable, representaven el poder efectiu d’un govern. Així, la constitució, segons Lassalle, era la capacitat i expressió real de la distribució del poder a través de les mesures i polítiques que, amb la seva aplicació, es podrien implementar. Defensava que, sense pressupostos, l’activitat d’un govern quedava limitada a un pur procés administratiu.
Certament, ha passat molt de temps des que va presentar la seva idea sobre la importància de disposar de pressupostos, i aquell valor que hi atribuïa ha anat perdent força. Avui, tenir pressupostos, tant en el govern de l’estat com en el de Catalunya, sembla més una necessitat formal que un veritable instrument de govern: un tràmit per demostrar la solidesa del govern de torn i poder continuar administrant. El reconeixement real de la seva importància, malgrat les declaracions oficials, sembla dependre més de l’actuació concreta dels governs, que no han aprovat pressupostos des de l’any 2023, fa quatre anys, tot i que continuen governant.
Podríem atribuir aquesta manca de capacitat a l’oposició, que no dóna suport a les xifres presentades pels governs de Madrid o de Catalunya, actualment dirigits pel mateix partit. Tanmateix, seria un reduccionisme presentar-ho només així. La realitat és més complexa, i la raó de fons sovint no és única. En aquest cas, una de les causes més rellevants és la manca de compliment dels compromisos previs assumits pels partits governants envers aquells que podrien donar-los suport.
Les manifestacions del president Illa, demanant el suport d’ERC per aprovar els pressupostos, utilitzant arguments similars als que feia el president Aragonès en l’anterior legislatura quan demanava el suport del PSC-PSOE, evidencien que la negociació dels pressupostos sovint és una escenificació. Permet als diferents actors justificar fortalesa davant del seu electorat, malgrat promeses incomplertes.
ERC, amb una posició de malabarisme polític, diu que no donarà suport als pressupostos a Catalunya, però s’ofereix a pactar suplements de crèdit. Això, a la pràctica, permet al govern socialista seguir endavant sense l’aprovació formal dels pressupostos. ERC intenta, amb aquesta estratègia, justificar el suport donat per investir Illa president a canvi de moment de res. Com a argument per denegar el suport, al·lega que no s’ha complert el traspàs de la gestió de l’IRPF pactat amb el PSC-PSOE i signat en document bilateral, i alhora demana que no es convoquin noves eleccions, com va fer Aragonès en situació similar. És possible que ERC temgui el resultat d’una nova contesa electoral.
Aquest traspàs, de fet, encara no s’ha produït. Segons les declaracions de la vicepresidenta i ministra Montero, no està previst que es concreti, tot i que manifesta la voluntat de continuar parlant per trobar acords similars al finançament singular que ERC havia promès, i que de nou s’ha convertit en un “cafè per a tothom”: amb més xifres, però encara lluny del dèficit de 21.000 milions anuals. El pacte de l’IRPF es va produir entre ERC i PSC-PSOE, amb Junqueras i Illa al capdavant, però la potestat d’aprovació no estava en mans d’Illa. Tot i això, continua afirmant el seu compromís amb el traspàs, intentant mantenir la imatge que té capacitat d’obtenir-lo, mentre mira de reüll a Ferraz, Madrid.
Que des del govern de la Generalitat no tenen més capacitat que la que se’ls deixa és un fet que ja es coneixia, com ho evidencia la gestió dels Rodalies, sense que cap membre del govern català critiqui el ministeri implicat. Per a ERC, signar acords amb qui no els pot complir constitueix un engany als electors, perquè la ignorància sobre aquesta realitat seria encara més greu.
Quant a la possibilitat que negocin un acord d’aprovació, previsiblement no serà així. Només s’acceptaran suplements de crèdit, mentre es manté la narrativa: el PSC-PSOE projecta una imatge de compliment, i ERC, de fortalesa en la reclamació. Com ha posat de manifest la consellera d’Economia i Finances Alícia Romero, la gestió de l’IRPF és pràcticament impossible amb els recursos actuals: amb només 25 inspectors a la hisenda catalana (tot i que s’anunciarà la incorporació de 23 nous), la seva administració és inviable. Al final, tot sembla un joc de màgia: mantenir la ciutadania entretinguda, sense adonar-se de la realitat del truc, i aguantar fins a les següents eleccions, quan apareixerà un altre “conill de la cistella”.
Joan Bermúdez Prieto és politòleg i advocat.