Dues raons permeten afirmar que vivim una emergència educativa. La primera és que un 13,5 % dels joves d’entre 18 i 24 anys han abandonat els estudis sense continuar cap altra formació. Així ho indiquen les dades del 2025 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
La segona és el malestar del professorat, que ha protagonitzat diverses vagues i manté negociacions amb la Generalitat per trobar solucions als problemes estructurals que els sindicats denuncien des de fa temps. Entre les principals reivindicacions hi ha la reducció de la ràtio d’alumnes per aula, l’increment dels recursos humans i materials, la disminució de la càrrega burocràtica i la millora de les condicions salarials i laborals.
Els dos arguments, l’abandonament escolar i la feblesa del sistema, justifiquen amb dades un cert deteriorament de l’educació pública. Un servei al qual la Generalitat dedica uns 8.356 milions d’euros anuals, la segona partida més important darrere de la de Salut, que se n’endú prop de 14.000.
En aquest context, és una bona notícia que l’Ajuntament de Reus es vulgui incorporar a la xarxa pública de Centres de Noves Oportunitats que impulsa la Generalitat per desenvolupar un programa contra l’abandonament escolar de les noies i els nois d’entre 16 i 24 anys. Aquesta iniciativa s’afegirà a la tasca estratègica que des de fa trenta-vuit anys presta l’Institut de Formació i Empresa Mas Carandell.
La lluita contra l’abandonament escolar i l’impuls de l’educació com a ascensor social i econòmic són vitals per posar a l’abast de tothom eines per exercir el dret a un projecte personal i professional digne.
Les dades, una vegada més, assenyalen les urgències. Vuit de cada deu persones a l’atur només tenen formació bàsica. Les empreses necessiten treballadors més qualificats.
L’Escola d’Oficis, impulsada per la mateixa regidoria d’Empresa, Formació i Ocupació, és una peça clau. Per sort, a poc a poc, van sorgint iniciatives també privades significatives com la de l’Espai Boule i són molts els centres educatius públics els que també s’afegeixen a la causa a favor de la formació.
El 2020 l’Institut Baix Camp va aconseguir subvencions europees i ministerials per a un programa de prevenció de l’abandonament escolar amb un lema il·lustratiu: «Fem ciutadans lliures: aprendre per conviure en un món competencial». Ignoro els resultats de la seva iniciativa i si ha tingut continuïtat, però és un bon exemple que l’emergència educativa és una responsabilitat col·lectiva perquè resoldre-la ens afecta també a tots.
Sanitat, educació i xarxa ferroviària són tres de les patates calentes socials i econòmiques que té damunt la taula el president Salvador Illa en un moment de Catalunya que ell ha definit com d’inflexió, marcat per l’estabilitat i la superació d’una etapa de paràlisi.
És president des del 10 d’agost de 2024, aviat farà dos anys, i amb aquestes paraules es refereix a les conseqüències dels esdeveniments polítics, judicials, socials i econòmics viscuts i patits durant dotze anys de la història del nostre país, des de la gran manifestació de la Diada de l’11 de setembre de 2014 fins que Illa va assolir la màxima representació institucional de Catalunya.
Probablement, alguns analistes polítics i historiadors li diran al president que fa curt en la delimitació temporal del que anomena etapa de paràlisi i faran una esmena a la totalitat amb raons com la del dèficit fiscal que patim quan es resta del que rebem de l’Estat espanyol el que hem pagat amb els nostres impostos.
Un dèficit estructural que no han volgut o sabut resoldre els governs centrals i autonòmics amb presidències del PSOE i del PSC, del PP i de Convergència i Unió o de Junts, i tampoc durant la breu etapa d’Esquerra Republicana.
El que sí que és cert és que al president Illa li ha tocat rebre els efectes del tsunami que s’ha anat gestant durant dècades en forma de decadència dels serveis de salut, educatius i d’infraestructures ferroviàries. Ignorar el que està passant al país amb l’únic comodí que l’economia global va de conya és, en el millor dels casos, un exercici de desmemòria i, en el pitjor, de cinisme i demagògia.
Està acreditat que les persones amb més preparació tenen més possibilitats d’accedir a feines estables i més ben remunerades. I perdre el tren de la mobilitat eficaç i decent ens allunya de les opcions de treball, de l’educació, dels serveis públics essencials i de la cohesió social.
L’educació ens farà lliures per encarar amb esperit crític la resta de reptes.