La decisió de la Unió de Pagesos de batejar la sala d’actes de la seva seu de l’avinguda dels Països Catalans amb el nom de Lluís Nomen Castellnou és un encert rotund. No només perquè fa justícia a una trajectòria sindical exemplar, sinó perquè recupera la memòria d’un home que va ser peça clau en un moment decisiu per al camp català.
Vaig tenir la sort de coincidir amb el Lluís Nomen en aquella època d’assemblees intenses, gairebé èpiques, en les mobilitzacions de l’avellana de mitjans dels noranta. Jo treballava a Ràdio Reus i vaig poder seguir de prop aquelles reunions intenses dels dijous a la nit, plenes de tensió i esperança, i fins i tot cobrir informativament els desplaçaments a Luxemburg i Brussel·les. L’estiu del 96, enmig d’aquell ambient de lluita i dignitat pagesa, m’acompanyava un jove becari vingut de Cornellà, amb arrels a Alforja, que es deia Jordi Évole. El bon jan del Jordi sempre explica que aquella experiència va enriquir la seva manera d’entendre el periodisme. I ves a saber si també explica, en part, la mirada crítica i lúcida que ha marcat la seva brillant trajectòria professional.
El Lluís Nomen pertanyia a una generació de sindicalistes de pedra picada, d’aquells que —com els roquers— no moriran mai. Homes que van deixar moments inoblidables en aquelles assemblees on també sobresortien figures com Pere Guinovart, del Morell, o Pep Suñé, de la Fatarella. Gent que no defugia cap debat, que no s’arronsava davant cap pressió i que entenia el sindicalisme com un compromís vital amb la terra i amb la gent que la treballa.
Qualsevol organització que es vulgui sòlida ha de saber reconèixer la feina d’aquells que han contribuït a construir-la. La Unió de Pagesos, amb la remembrança a la figura del Lluís, ho ha fet amb encert, posant en valor una trajectòria que va ser determinant per consolidar un sindicalisme fort, rigorós i arrelat al territori. Nomen, sempre accessible, sempre disposat, sempre atent, mereixia aquest homenatge.
Com repetia sovint el Pep Suñé en aquelles assemblees que semblaven no acabar mai, “hem de fer la bola grossa”. Amb el record del Lluís ben present, avui podem dir que la bola del record, la memòria i l’homenatge, s’ha fet. I que s’ha fet ben feta.
Josep Baiges Gispert és periodista.