La mort d’Albert Romero, als 76 anys, ha deixat Reus una mica més a les fosques. No és només la desaparició d’un dels millors dissenyadors del país; és la pèrdua d’una manera de mirar, d’una manera de crear, d’una manera de donar forma al món amb una sensibilitat que només tenen els creadors excepcionals. L’Albert era això: un talent silenciós, profund, d’una elegància natural que convertia cada projecte en una peça única.
Va formar tàndem amb el seu germà Jordi, en una societat que anava molt més enllà de l’empresa. Era una societat de talent desbordant, d’inspiració infinita, de gust majúscul, de visió moderna i atrevida. Els dissenys dels germans Romero formen part de l’imaginari gràfic d’aquest país: són referents, són memòria, són identitat. Han definit èpoques, han marcat tendències i han ajudat a construir un llenguatge visual propi, reconeixible i profundament nostre.
En el seu dia vaig escriure que el retorn del Jordi al Món de Reus, després del seu periple barceloní, va ser una benedicció per a la imatge de ciutat. En plena maduresa professional i personal, el petit dels Romero ha il·luminat Reus amb una generositat enorme i amb una visió que ens ha enriquit a tots. I rere aquella llum, també hi havia l’Albert: discret, meticulós, imprescindible.
Fa uns mesos, gràcies a l’entusiasme del reusenc Tomàs Carbonell, eficient interventor de la Diputació, vam voler programar una exposició d’homenatge que havia de celebrar la trajectòria dels dos germans. Els Romero, fidels al seu estil, van preferir no fer una retrospectiva. No volien donar a entendre que plegaven, que es jubilaven. I tenien raó: els artistes no moren mai. La creativitat no té jubilació.
D’aquella decisió va néixer una exposició deliciosa: ‘Una rosa és una rosa’, un recorregut exquisit sobre l’evolució de l’emblema de la ciutat. Perfectament documentada, plena de matisos, d’història i d’intel·ligència visual, va embellir el Palau Bofarull i després va recórrer altres equipaments municipals, com les biblioteques. Va ser una meravella escoltar les explicacions precises i precioses de l’Albert, mostrant l’exposició amb un entusiasme contagiós. Aquells instants compartits, aquelles pàgines de conversa i admiració, avui es converteixen en un record entranyable de la seva manera de fer i de ser.
La nota de condol de Canal Reus -els dos germans van formar part de l’equip fundacional- ho expressa amb claredat: l’Albert era un creador que havia deixat empremta en múltiples àmbits, des del disseny gràfic fins a la identitat visual de projectes culturals, comercials i institucionals. Perquè l’Albert era com el seu germà: un creador únic, excepcional, d’una humilitat que contrastava amb la magnitud del seu talent. Un home que treballava amb una elegància silenciosa, amb una exigència íntima, amb una mirada capaç de transformar una idea en una imatge que perdura.
Els seus dissenys el sobreviuran. I ho faran amb la força de les coses ben fetes, amb la bellesa que no necessita explicació, amb aquella capacitat de transcendir que només tenen els creadors que han entès que el disseny és, en el fons, una manera d’estimar el món.
Avui Reus perd un referent. Però guanya un llegat. I guanya, sobretot, la certesa que Albert Romero continuarà vivint en cada traç, en cada composició, en cada identitat que ens recordi que, durant dècades, vam tenir la sort immensa de tenir-lo entre nosaltres.