El Parc de Mas Iglesias no es toca. I tindrem una nova estació d’autobusos, però soterrània i a la plaça del Canal. Aquestes són les dues principals conclusions de la història del debat sobre la nova ubicació de la terminal de transport col·lectiu. Una crònica amb dos protagonistes destacats: la Plataforma en Defensa del Parc Mas Iglesias i l’alcaldessa Sandra Guaita. Els veïns estan satisfets perquè la seva pressió i les 7.000 signatures recollides per fer una consulta que, per raons òbvies no caldrà fer, han tingut efecte en la decisió de l’alcaldessa de fer marxa enrere d’una opció -diu que era un avantprojecte- que va anunciar unilateralment durant la conferència de balanç del primer any de mandat que va pronunciar el dilluns 17 de juny de 2024 al mateix Parc de Mas Iglesias. Un anunci que no havia pactat amb els socis de govern -ERC i Ara Reus- i dels quals els veïns de la zona afectada no en sabien res.
Un any remenant una perdiu que probablement no hauria aixecat el vol si les coses s’haguessin fet des del principi d’una altra manera. Diàleg, diàleg, diàleg. Com sigui, la rectificació ha desactivat una mobilització i una consulta popular que, tot i no ser vinculant, hagués assentat un precedent i una màcula al plàcid mandat que està liderant l’alcaldessa. Des de la planta noble del Mercadal ens diuen que ha estat el resultat de la predicada escolta activa del govern. Sense restar importància al final del procés, que és l’essencial, el que ha passat és un clar exemple d’escolta reactiva. Si els veïns no haguessin aixecat la veu, si els dos socis de govern no haguessin advertit que calia cercar el consens polític i ciutadà i treballat en aquesta direcció, especialment els republicans, probablement l’alcaldia hauria mantingut el primer rumb del projecte que els grups de l’oposició, interessadament, han qualificat de tirar pel dret.
Ara tothom està content. Govern, oposició, veïns. Però el camí no ha estat fàcil per la resistència a corregir. Pressions municipals públiques i privades a la Plataforma. Manca de suport de la Federació d’Associacions de Veïns que ha preferit mantenir-se al marge d’aquest sainet i no mullar-se. Aparició de cartells anònims al barri del Parc de Mas Iglesias intentant desprestigiar amb males arts als veïns que no volien la nova estació d’autobusos esgarrant el Parc. Tot això no calia. L’escolta activa no és això. L’escolta activa és preventiva. Si s’aplica quan ja han saltat les alarmes d’incendi, passa a ser escolta reactiva.
Sincerament, ha estat un episodi trist i evitable de la història local recent. Durant els dotze mesos que han passat des de l’anunci i la immediata queixa veïnal i la confirmació d’una alternativa viable a la nova estació d’autobusos hi ha hagut temps i ocasions per rectificar i aturar l’espiral. A vegades als polítics els costa acceptar que rectificar no és una feblesa, sinó una virtut. El poeta britànic, Alexander Pope -1608/1744-, va escriure «errar és humà, perdonar és diví, rectificar és de savis». Perquè equivocar-se és inevitable, però rectificar és una obligació. Recordo una reflexió familiar sobre aquestes situacions que ens advertia que no rectificar una equivocació era equivocar-se dues vegades.
Ara cal ser positius i creure que està bé tot el que acaba bé. La Generalitat ha beneït el nou emplaçament de la futura estació que tindrà un increment de cost lògic quan es parla d’una instal·lació soterrània. Perquè la titular de l’estació i qui la pagarà és la Generalitat. L’Ajuntament només havia de consensuar amb administració i veïns un punt avalat també pels tècnics municipals. Esperem que la modificació del projecte i l’any perdut no allarguin excessivament el calendari per veure en funcionament la nova estació. Queden dos anys de mandat municipal i suposo que tothom farà mans i mànigues per accelerar tots els passos perquè, com a mínim, els primers treballs siguin visibles abans de les pròximes eleccions municipals previstes el maig de 2027.
I dues conclusions: la força veïnal és imparable si sumen cap i cor i els polítics han d’afinar els sentits a l’hora d’escolar la societat. Seria desitjable que tots els protagonistes hagin pres bona nota del que ha passat per minimitzar els errors i potenciar els encerts. L’arquitecte Antoni Gaudí serà reconegut sempre per les seves obres, no pas per les maniobres de beatificació de l’església. Ai si el geni aixequés el cap!