Quantes vegades hem sentit allò de: “Això ho mana Europa”. Però, en realitat, què és Europa, més enllà de ser un dels cinc continents en què històricament es divideix el planeta Terra?
La característica més incontestable és que el territori europeu està distribuït entre 50 estats sobirans, set de reconeguts parcialment i sis que són territoris dependents. Així doncs, parlar d’Europa com una unitat no deixa de ser, en certa manera, una simplificació interessada.
Ara bé, una altra cosa és la Unió Europea —aquesta que suposadament “mana”—, una unió econòmica i política formada només per 27 d’aquests estats. A la resta, hi queda una Rússia que va completament a la seva, si cal en contra de la mateixa Europa i de la UE.
Això vol dir que la Unió Europea no és Europa. És un ens amb seu a Brussel·les, al qual se li dóna (o es pren, o es pensa que té) tot el poder i la influència… però que massa sovint deixa entreveure les seves limitacions.
Per la seva mateixa estructura, la UE no sembla capacitada per assumir postures més fermes en temes que poden enfrontar ideologies o interessos nacionals. De fet, més enllà de la lliure circulació entre els 27 estats membres —que no és poca cosa—, resulta difícil calibrar la seva veritable utilitat. Sobretot quan, a l’hora de dictaminar segons què, provoca més preocupació que confiança.
Un dels darrers casos que alimenten aquests dubtes és el de la guerra dels aranzels de Trump. Davant l’anunci de gravar els productes de la UE amb un 30%, la presidenta de la Comissió Europea va reunir-se amb el Sr. Trump. El resultat? Un acord per reduir aquest gravamen al 15%, a canvi d’un compromís multimilionari de comprar energia i armament nord-americà. I, en contrapartida, productes americans podran entrar a la UE amb un 0% d’aranzels. Negoci rodó… per a Trump, clar.
La UE haurà de justificar molt bé aquest acord perquè no sembli el que és. Encara que, en el fons, la seva imatge, a cada pas, genera més escepticisme. Per a molts, continua en entredit, i ni tan sols els consola aquella frase tan resignada: “pitjor podria ser”.
Amb tot això damunt la taula, caldria preguntar-se seriosament: Val la pena mantenir aquesta mastodòntica organització?