Que Federico García Lorca tenia amics catalans no és cap novetat, com tampoc no ho és que va venir a Catalunya –amb llargues estades a Barcelona, a Cadaqués i a Figueres– en diverses ocasions des de l’any 1925. Però va bé refrescar la memòria de tant en tant i, amb aquest article, repassarem algunes dades sobre l’escriptor de Fuente Vaqueros i els seus tractes amicals amb la nostra terra i la nostra cultura.
Sens dubte, els dos noms catalans que s’associen sempre amb Federico són l’actriu Margarida Xirgu i el pintor Salvador Dalí. Tot amb tot, n’hi ha uns quants més i, per fer-ne esment, ens anirà bé una mica de contextualització.
Salvador Dalí i el poeta granadí van compartir una fascinació mútua i una complicitat intel·lectual des que es van conèixer, l’any 1923, a la Residencia de Estudiantes de Madrid. D’aquesta relació, se’n conserven 40 cartes. I l'»Oda a Salvador Dalí», amb versos tan potents com aquests: «Oh Salvador Dalí, de voz aceitunada! / […] Canto tu bello esfuerzo de luces catalanas, / tu amor a lo que tiene explicación possible». També és cert que, amb el temps i per diverses circumstàncies, la relació es va refredar, però mai fins a l’extrem de perdre del tot el contacte, com es desprèn de les cartes que Dalí escriu al poeta de Sarrià J. V. Foix, on podem constatar diverses referències afectuoses a García Lorca en un període en què ja s’havien distanciat.
Vinculats amb Salvador Dalí, per afinitat en els gustos estètics i per amistat, hi ha els escriptors i crítics avantguardistes J.V. Foix, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch –els dos darrers impulsors i signants, amb Dalí, del ‘Manifest Groc’ (1928), de clara expressió surrealista. És així com, a Barcelona, on Montanyà introduí i valorà l’obra de Lorca, aquest troba, en la dècada anterior a la Guerra Civil, una atractiva vitalitat cultural i una bona acollida.
Encara, a Cadaqués hi tenen casa els Dalí: «Cadaqués, en el fiel del agua y la colina, / eleva escalinatas y oculta caracolas.» Federico hi coneix Ana Maria Dalí, amb qui va creuar força correspondència. «Lo he pasado tan bien en Cadaqués que me parece un sueño bueno que he tenido». «Pienso en Cadaqués. Me parece un paisaje eterno y actual, però perfecto. El horizonte sube construido como un gran acueducto. Los peces de plata salen a tomar la luna y tú te mojarás las trenzas en el agua». «Dichosa tú, Ana María, sirena y pastora al mismo tiempo, morena de aceitunas y blanca de espuma fría. ¡Hijita de los olivos y sobrina del Mar!».
Entre Cadaqués, Figueres i Barcelona, Federico coneix escriptors i intel·lectuals: Josep M. de Sagarra, Alexandre Plana, Tomàs Garcés, Marià Manent, Eugeni d’Ors, Josep M. Planes, Josep Carbonell… A la capital catalana, Lorca es mou per diversos i variats indrets; hi fa lectures de les seves obres, conferències, interpretacions al piano de peces cultes i de cançons populars i s’ho passa tan bé com pot en les trobades informals. També va amb els seus amics a reunions, tertúlies i àpats que se celebren a altres indrets, com l’Hospitalet de Llobregat i Sitges. En aquestes visites a Catalunya, el granadí va ser objecte d’honors i homenatges i fins i tot, en la seva faceta de dibuixant, va tenir l’oportunitat d’exposar, en solitari, a les barcelonines i aleshores modernes Galeries Dalmau, a principis de l’estiu de 1927.
Quant a Margarida Xirgu, amb qui García Lorca comença una sòlida amistat el 1926, va ser l’actriu que va estrenar, entre 1927 i 1935, unes quantes de les seves obres teatrals, en general amb molt bona acollida per part del públic i sempre amb satisfacció per part de l’autor: ‘Mariana Pineda’, ‘Yerma’, ‘Doña Rosita la soltera’, ‘Bodas de sangre’, ‘La casa de Bernarda Alba’… Lorca ho comenta en un bon nombre dels escrits en prosa; així, el 12 d’octubre de 1927, a propòsit de l’estrena de ‘Mariana Pineda’: «De lo que sí estoy contentísimo es de dos cosas: de la colaboración pictòrica de Salvador Dalí y de la colaboración personal de Margarita Xirgu.» El 1935, el poeta Josep Palau i Fabre transcriu –versionada al català– una interessant conversa amb Lorca en el decurs de la qual aquest exclama amb admiració: «Quina dona més bona i simpàtica!… I quina gran actriu!… I quina gran catalana!». I quan, el desembre de 1935, ‘Doña Rosita la soltera’ és estrenada a Barcelona, el seu autor dedica un text a les floristes de la Rambla en què, entre altres lloances, afirma que «ningún barcelonés puede dormir tranquilo si no ha paseado por la Rambla por lo menos una vez, y a mí me ocurre otro tanto estos días que vivo en vuestra hermosísima ciudad».
Amb Xirgu i la seva companyia teatral, visitarà altres poblacions catalanes: Badalona, Tarragona, Terrassa, St. Cugat del Vallès… i Reus. La crònica signada per T. (22-X-1935), al periòdic local ‘Les Circumstàncies’, parla sobre la representació al Teatre Fortuny de Yerma, dos dies abans, i acaba amb aquestes paraules: «Els aplaudiments que el públic tributà als artistes i a l’autor feren que aquest sortís a escena a agrair-los i junt amb Margarida Xirgu recollís una munió de ramells de flors […].»
D’altra banda, i tornem ara a les avantguardes, a la correspondència entre Lorca i Gasch es parla molt d’art i de literatura –especialment de les obres catalanes i andaluses–, de Dalí i de les revistes ‘L’Amic de les Arts’ i ‘gallo’. ‘L’Amic de les Arts: gaseta de Sitges’, divulgadora de les idees avantguardistes, va aparèixer amb caràcter mensual entre 1926 i 1929; García Lorca hi publica textos, com ara el poema «Reyerta de gitanos», amb una il·lustració de Dalí titulada «El poeta en la platja d’Empúries»; també hi trobem ressenyes sobre alguns dels seus llibres: ‘Canciones’, ‘Romancero gitano’. A Granada, entusiasmat amb les estètiques innovadores, Federico va voler impulsar ‘gallo’, la revista literària avantguardista que s’emmirallava en la publicació sitgetana i que comptava amb col·laboradors catalans, però només en van veure la llum dos números (febrer i abril de 1928).
Entre aquests tràfecs editors, Lorca escriu a Gasch: «¡Qué admirable ‘San Sebastián’ de Dalí! Es uno de los más intensos poemas que pueden leerse. En este muchacho está, a mi juicio, la mayor gloria de la ‘Cataluña eterna’ [sic]. Yo estoy preparando un estudio sobre él, que usted traducirá al catalán, si quiere, y lo publicaré antes en ese idioma.» «Montanyá me manda un ensayo sobre la joven poesia catalana, que publicaremos íntegro en el tercer número [de ‘gallo’, que ja no va sortir]. Es muy bonito.» «Escríbeme. Daremos en gallo un comentario de vuestro manifiesto [es refereix al ‘Manifest Groc’]. Andalucía y Cataluña se unen por el ‘gallo’ y ‘L’Amic de les Arts’, aunque haya gente que rabie, patalee y nos quiera comer».
No podem obviar, finalment, l’interès que l’insigne poeta Josep Carner manifesta per Lorca. A la Biblioteca de Catalunya es conserva el manuscrit que ho testimonia. En síntesi: el «Club belgo-español Federico García Lorca» va proposar a Carner, el novembre de 1958 –llavors exercia la seva carrera diplomàtica a Bèlgica–, de fer una conferència sobre l’autor granadí. De tot això, ens en dona notícia Andreu Pérez-Mingorance a la revista digital ‘Lletres bàrbares’ (novembre de 2024) i ens facilita l’enllaç al manuscrit original de Carner en francès així com a la corresponent traducció a la nostra llengua. Es tracta d’un text planer –tenint en compte el públic a qui anava adreçat– en què el poeta català incideix en la sensibilitat artística i en la connexió amb la cultura popular andalusa de Federico.
Amb tot plegat, es configura un exemple més que plausible d’intercanvis i complicitats culturals que haurien pogut tenir un sòlid recorregut si la Història no s’hagués torçat.
Fina Masdéu és Dra. en Filologia Catalana