És evident que la formació política Ciutadans (s’hauria d’anomenar Ciudadanos) va néixer a Catalunya per fer rellevant un assumpte que ni políticament ni socialment mai havia representat cap mena d’obstacle per a la convivència entre les diferents sensibilitats que habiten a Catalunya.
Sistemàticament, amb un discurs basat en la confrontació i la mentida, Ciutadans va anar incidint de manera obsessiva, en tot el que afecta la llengua a obsessiva en els àmbits escolars. Els seus ideòlegs eren conscients que inculcant un problema inexistent en el moll de l’os identitari, era prioritari perquè després el virus infectés l’ambient.
El suport electoral i social no es va fer pregar massa. De fet, igual que ara passa amb Vox, hi ha un ampli sector de la societat que interiorment simpatitza amb aquests discursos unitaris, totalitaris i excloents. Amb una violència que per poca cosa més ja es deixaria sortir.
Però Ciutadans es va deixar endur pel deliri de grandesa i va anar a Madrid amb la creença que anant contra Catalunya i els catalans, l’èxit ja estava assegurat.
I, finalment, el globus s’ha rebentat per si sol i, tot i que en política mai es pot assegurar res, la mala bilis escampada finalment l’ha acabat devorant.
El partit desapareixerà i els seus impulsors ja deuen estar pensant en una nova fórmula política per mantenir el debat de confrontació, per imposar la cultura espanyolista a Catalunya, una cultura que mai ha estat prohibida al nostre país. Potser perquè prou feina tenim en defensar-nos de forma permanent.
Quant a les cares públiques utilitzades que han servit per donar imatge a l’esperpent hauran de buscar-se la vida o buscar alguna jaqueta a mida de segona mà.