L’energia nuclear continua generant debat i també nombrosos interrogants sobre la seguretat, la gestió dels residus, la salut o el futur del sistema energètic. En aquesta entrevista, el director de Serveis Tècnics d’ANAV (Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II), Ferran Terrasa, respon algunes de les preguntes més habituals i desmunta mites amb explicacions basades en criteris tècnics, l’experiència operativa i l’evidència científica.
Les centrals estan massa velles per continuar funcionant?
Les centrals nuclears es regeixen per criteris basats en la seva seguretat, la seva fiabilitat i el seu estat de conservació. Si sempre han estat ben operades i mantingudes, la seva edat és una dada més, però no un element determinant. La seva vida útil no es mesura en anys, sinó en si les seves estructures, sistemes i components continuen complint els amplis marges de seguretat necessaris i exigits per la normativa. Una central que no fos segura no estaria funcionant, independentment dels anys que tingués. És més, es pot afirmar que centrals com les d’Ascó i Vandellòs II són, avui dia, més segures i modernes que quan van començar a funcionar fa 40 anys, gràcies a totes les millores que s’hi han dut a terme al llarg d’aquests anys d’inversió continuada.
Per determinar la idoneïtat del seu estat, a escala internacional, organismes com la International Atomic Energy Agency (IAEA) estableixen que una central pot continuar operant mentre superi periòdicament revisions de seguretat molt exigents, que inclouen aspectes com la gestió de l’envelliment i la modernització de la instal·lació per fer front a noves normatives o riscos. A cada instal·lació, els plans de gestió de vida útil i els programes de gestió de l’envelliment que s’executen vigilen permanentment l’estat dels sistemes i defineixen les possibles accions de manteniment i de renovació tecnològica perquè aquests continuïn en òptimes condicions de funcionament.
Les centrals treballen per mantenir aquest bon estat i, al seu torn, l’organisme regulador a Espanya, el Consejo de Seguridad Nuclear, supervisa tant els processos de gestió de l’envelliment com els processos de revisió periòdica de la seguretat que permeten renovar les autoritzacions d’explotació de les centrals nuclears, no només mantenint, sinó millorant contínuament, la seguretat.
Quant de temps poden operar amb seguretat?
Tal com s’ha explicat en la pregunta anterior, unes condicions òptimes per a l’operació de les centrals nuclears estan directament relacionades amb el treball ininterromput de les companyies per mantenir-les en el millor estat i amb la supervisió continuada de l’organisme regulador per confirmar que funcionen de manera segura i amb un estat tècnic excel·lent. Per tot això, la resposta és que no hi ha un temps de funcionament preestablert per a aquestes instal·lacions. Avui és habitual que les centrals tinguin autoritzacions per operar fins als 60 o fins i tot als 80 anys en molts països. Per exemple, North Anna, una central nuclear bessona de la d’Ascó, situada als Estats Units, ja té concedida aquesta autorització fins als 80 anys, després d’haver superat, per descomptat, la corresponent avaluació exhaustiva del seu estat per part de l’organisme regulador competent. Si la central està operant, no en tinguem cap dubte: ho està fent de manera segura i fiable. A més del nostre compromís com a operadors i professionals, a Espanya el CSN, com a organisme regulador, també ho avala amb la seva supervisió i els seus requeriments.
Hi ha alternatives reals per substituir completament l’energia nuclear?
En un context mundial en què estem prioritzant l’electrificació com a mesura per ajudar a combatre l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, cal utilitzar i combinar totes les fonts de generació que no emeten emissions per obtenir sistemes elèctrics robustos, fiables i nets. L’energia nuclear destaca per la seva producció continuada (24 hores al dia, 7 dies a la setmana), pels seus nivells molt baixos d’emissions de CO₂ i per la seva contribució a l’estabilitat i la robustesa del sistema elèctric gràcies a la seva capacitat de control de tensió.
El que necessitem és substituir les fonts de generació emissores, com el gas o el carbó, per una combinació d’energies renovables —imprescindibles per descarbonitzar l’economia i un recurs estratègic en el cas d’Espanya— amb energia nuclear, que els aporta un suport tècnic (emmagatzematge, xarxes i tecnologies fermes). Per tot això, el plantejament més assenyat no és parlar de substituir la nuclear per les renovables, sinó de crear un sistema robust en què totes dues es complementin. Aquesta visió està àmpliament recollida per la IAEA i altres organismes internacionals de l’energia, i queda reflectida en les polítiques seguides per la majoria de països del món.
Per què els residus radioactius s’emmagatzemen en piscines?
La gestió del combustible gastat és un procés més dins l’operació de les centrals que es duu a terme de manera segura i fiable des de la seva posada en servei. Tot el combustible gastat es manté dins dels emplaçaments nuclears i, en una primera fase, s’emmagatzema en dipòsits coberts d’aigua, les anomenades piscines, perquè quan el combustible nuclear s’extreu del reactor continua generant calor i emetent radiació, tot i que ja no experimenta reaccions nuclears de fissió. L’aigua actua com a protecció i blindatge per preservar la seguretat. En resum, les piscines el refreden, el protegeixen radiològicament i permeten un control continu i segur del combustible gastat.
Aquest sistema s’utilitza a tot el món i està regulat per normes i mecanismes de vigilància internacionals molt estrictes, com els d’EURATOM. Posteriorment, un cop ha transcorregut un temps, aquest combustible gastat també es pot emmagatzemar en sec, tal com ja fem als Magatzems Temporals Individualitzats (ATI) de les centrals. Aquests grans contenidors, situats sobre una llosa amb resistència sísmica comprovada, també custodien aquests elements combustibles de manera segura tant per a les persones com per al medi ambient.
Què passa si caus en una d’aquestes piscines?
Aquest és un escenari molt imaginat, però poc realista i que, malgrat tenir una probabilitat molt baixa, com tot el que pot succeir en una central nuclear, està analitzat. A les centrals, l’avaluació dels possibles riscos i la cultura de la seguretat són una constant en totes les nostres actuacions i en la manera de treballar de totes les persones que hi treballem.
En el supòsit que una persona caigués en una piscina amb elements combustibles emmagatzemats —que, per descomptat, disposa de barreres físiques de protecció perquè això no pugui succeir fàcilment—, el primer i principal risc seria el mateix que en qualsevol altra piscina industrial profunda (i sí, a prop de les piscines de combustible gastat hi ha salvavides). Pel que fa a la possible irradiació, ens protegiria el volum d’aigua existent entre nosaltres i els elements combustibles (la piscina té aproximadament 12 metres de profunditat). Finalment, si aquest escenari arribés a produir-se, després del rescat també es comprovaria si la persona pogués presentar algun rastre de contaminació.
Potser el més important és posar en valor que, si succeís una situació com aquesta, d’acord amb els procediments i la manera de treballar de les centrals nuclears, es faria una anàlisi exhaustiva del que hagués passat per determinar-ne les causes i establir les mesures necessàries (mesures físiques, formació, etc.) perquè no es tornés a repetir. A més, cal destacar una altra característica molt singular de la indústria nuclear: compartir la informació sobre el que succeeix en una instal·lació perquè les altres centrals del món n’aprenguin i evitin que els pugui passar una situació similar. Això s’anomena compartir experiències operatives i és un dels factors que ha contribuït, com deia en la primera pregunta, al fet que avui les nostres centrals siguin millors que quan van ser construïdes.
Com i on es traslladen aquests residus?
Si ens referim al combustible gastat, aquest, després de diversos anys a les piscines esmentades anteriorment, es pot traslladar a emmagatzematges en sec, dins de contenidors d’acer i formigó molt robustos, que romanen a l’aire lliure i es refrigeren indefinidament mitjançant l’aire circumdant, sense riscos d’irradiació ni de contaminació, ni per a les persones ni per al medi ambient. Aquests són els coneguts com a ATI o Magatzems Temporals Individualitzats que ja hem esmentat i que, d’acord amb la política de gestió establerta per l’Estat espanyol i recollida en el setè Pla de Gestió de Residus Radioactius, seran la solució fins que, a llarg termini, es construeixi un magatzem geològic profund.
Aquesta instal·lació és la solució acceptada internacionalment i consisteix en un dipòsit situat a centenars de metres sota terra, en formacions geològiques estables, com ara argiles, granits o capes de sal. Països com Finlàndia i Suècia ja es troben molt avançats en aquesta fase de la gestió del combustible gastat.
Existeix un altre tipus de residus, els anomenats residus de baixa i mitjana activitat, que es generen a les centrals nuclears, als hospitals o en determinades activitats industrials. Aquests es traslladen i s’emmagatzemen a El Cabril, a la província de Còrdova, en una instal·lació gestionada per l’empresa pública Enresa.
Són perillosos per sempre?
La radioactivitat disminueix amb el temps, tot i que el període de què parlem varia molt en funció del tipus de residu. Per tant, no, no són perillosos per sempre, però sí que requereixen una gestió adequada, que és precisament la que ja s’està duent a terme.
Alguns residus poden requerir un aïllament durant milers d’anys, però no tots ni amb la mateixa intensitat. La clau és aïllar-los adequadament mentre poden representar un risc, però aquest és un procés conegut i estudiat tècnicament des de fa dècades, i existeixen anàlegs naturals que demostren que aquest aïllament és perfectament viable.
S’enterren? On? A quina profunditat?
La solució de dipositar-los sota terra és la tècnicament més consolidada per als residus d’alta activitat (en el nostre cas, el combustible gastat). Els elements combustibles, un cop han finalitzat la seva vida útil, s’emmagatzemen de manera segura en repositoris geològics profunds, habitualment entre 400 i 500 metres sota terra, en formacions geològiques molt estables, com ara capes de sal, granits o argiles. Aquests magatzems d’alta tecnologia estan formats per una xarxa de túnels excavats a gran profunditat on es poden emmagatzemar els contenidors amb el combustible gastat, incorporant el que es coneix com a múltiples barreres d’enginyeria per confinar aquests materials de manera segura durant milers d’anys.
Aquesta solució compta amb el suport de dècades de recerca internacional i d’anàlegs naturals, com els reactors nuclears naturals d’Oklo, al Gabon, i és considerada plenament segura per la comunitat científica internacional. Actualment ja hi ha instal·lacions operatives al món, com és el cas d’Onkalo, a Finlàndia.
És cert que els peixos creixen més a prop de les centrals?
És un mite. Al voltant de l’energia nuclear existeixen temors i dubtes que, amb el temps, s’han anat consolidant com a mites a causa de la manca d’informació veraç sobre com són i com funcionen les centrals nuclears. Tots els qui hi treballem intentem explicar la nostra realitat i el nostre dia a dia perquè qualsevol persona que ho desitgi pugui accedir a dades i coneixement que permetin distingir la realitat de la ficció o dels mites.
Els professionals del sector nuclear i les centrals disposem d’eines de divulgació i informació, com en el cas d’ANAV el nostre canal de YouTube, la nostra pàgina web o el nostre petit museu dedicat a explicar què és i com funciona una central, amb la voluntat de contribuir a entendre i interpretar tot allò relacionat amb l’energia nuclear. Més enllà de posicionaments o plantejaments, recomano vivament cercar fonts d’informació fiables i, si és possible, diverses, per tenir una visió àmplia i un coneixement fonamentat de la realitat.
A prop d’una central nuclear sí que podem observar dos fenòmens relacionats amb la fauna. D’una banda, a les zones naturals d’exclusió hi ha una menor presència humana, fet que pot afavorir una major riquesa natural de l’entorn. De l’altra, l’aigua lleugerament més calenta que es retorna des dels sistemes de refrigeració pot atreure més fauna, però en cap cas no n’altera la morfologia. A més, això es verifica mitjançant els controls ambientals que es duen a terme de manera sistemàtica.
Viure a prop d’una central pot afectar la salut?
Les centrals operen amb límits administratius d’emissió molt per sota dels llindars permesos, els quals ja incorporen amplis marges de seguretat, i sota una vigilància i supervisió contínues. D’aquesta manera, l’impacte radiològic d’una central nuclear és inferior al de la radiació natural que rebem habitualment i, per tant, no pot afectar la salut d’una manera apreciable.
L’estudi epidemiològic sobre el possible efecte de la radiació en la salut de la població que resideix a les proximitats de les centrals nuclears, encarregat pel Consell de Seguretat Nuclearr a l’Institut de Salut Carlos III, no va trobar cap relació entre la proximitat a les centrals nuclears i un augment de malalties o una disminució de l’esperança de vida. Aquests efectes tampoc no s’han detectat entre la població treballadora de les centrals nuclears. Els treballadors de les centrals també vivim a prop del nostre lloc de treball.
Fins a quin punt és perillosa l’operativa habitual del dia a dia?
A les centrals nuclears, la seguretat és la màxima prioritat. S’hi aplica el que es coneix com a cultura de la seguretat, basada en un disseny robust, múltiples barreres independents, procediments conservadors, formació contínua i supervisió permanent, tant interna com externa.
Una central nuclear és una instal·lació industrial molt controlada, probablement amb uns nivells de risc inferiors als d’altres grans infraestructures energètiques, gràcies a la redundància de tots els sistemes de seguretat, a la intensa formació i reciclatge dels professionals del sector nuclear, a la supervisió de les tasques i al grau de preparació dels treballs que hi duem a terme. Activitats quotidianes que tots realitzem —jo mateix també, és clar—, com ara conduir, poden comportar un risc superior.
Quins són els mites més freqüents?
Alguns dels mites més habituals, i pels quals més m’han preguntat al llarg dels anys, són que «una central pot explotar com una bomba nuclear», que «la gestió dels residus no té solució», que «les centrals antigues són insegures» o que «la radiació sempre és letal». Tots són falsos i neixen del desconeixement, de suposicions quotidianes o de fonts que no sempre són prou fiables.
Afortunadament, avui dia hi ha divulgadors, professionals del sector i fonts fiables als quals podem recórrer quan tenim dubtes o abans de donar per certa una informació sense qüestionar-nos-en la veracitat.
Després de les lliçons apreses, serien possibles avui Txernòbil o Fukushima?
Es tracta de dos casos diferents, de manera que cal abordar-los per separat. Pel meu coneixement del sector i de la indústria, diria que avui dia un accident idèntic al de Txernòbil no seria possible perquè el seu disseny i el seu context operatiu ja no existeixen.
Fukushima va demostrar que situacions extremes, encara que de probabilitat molt baixa, poden arribar a produir-se i, precisament per això, es van reforçar de manera molt significativa les proteccions davant d’esdeveniments extrems, la pèrdua total de subministrament elèctric i els accidents greus, mitjançant sistemes redundants i diversos que proporcionen una capacitat de resposta molt més flexible i completa per a aquest tipus de situacions de molt baixa probabilitat.
La indústria actual opera amb un enfocament de «defensa en profunditat reforçada», après directament d’aquests accidents. Per a tots nosaltres, qualsevol situació representa una oportunitat per continuar millorant i fer que les nostres centrals siguin encara més robustes, segures i fiables.
CONTINGUT PUBLICITARI